L'AUDITORI DE BARCELONA 20/21 TROBA'T AMB LA MÚSICA AU_Llibre_Cicles_03 | Page 3

2020-2021
temporada
la creació
05
07
08
10
16
19
La Creació
Presentació
Compositors
convidats
Patrimoni
EL BARRI
DE L’AUDITORI
PROGRAMACIÓ
101
150
156
159
163
SÈRIES
Projecte
Educatiu
i Social
Apropa
Cultura
Segell
DE L’Auditori
Museu
de la
Música
171
ESTRENES
174 Abonaments
En estat pur,
la música és
una especulació
lliure; els creadors de
tots els temps han donat
sempre testimoni d’aquest
concepte. Per part meva, no
veig cap motiu per no procurar
fer com ells. Havent estat jo
mateix creat, no puc no tenir
el desig de crear. A què respon
aquest desig de crear, i com
ho faré per exterioritzar-lo?
L’estudi del procés creador és
dels més delicats. És impossible,
efectivament, observar des de fora
el desenvolupament íntim d’aquest
procés. És inútil intentar seguir-ne
les fases en el treball d’algú altre.
És igualment difícil observar-se un
mateix. Això no obstant, és només
recorrent a la meva introspecció
que tinc alguna possibilitat de
guiar-los en aquesta matèria
essencialment voluble.
La majoria dels melòmans creuen
que allò que dóna l’impuls a la
imaginació creadora del compositor
és un cert trastorn emotiu,
generalment designat amb el nom
d’inspiració.
Aquest apetit que es desvetlla en
mi només de pensar a ordenar elements
en forma de notes no és res fortuït com
la inspiració, sinó habitual i periòdic,
si no constant, com una necessitat natural.
No vull pas negar a la inspiració el
paper eminent que se li atribueix en
la gènesi que estudiem; vull afirmar,
només, que aquesta inspiració no és
de cap manera la condició prèvia de
l’acte creador sinó una manifestació
secundària en l’ordre del temps.
Inspiració, art, artista, paraules
com a mínim difuses, que ens
impedeixen de veure-hi clar en un
camp on tot és equilibri i càlcul,
on hi passa el buf de l’esperit
especulatiu. És després, però
després només, que vindrà aquest
trastorn emotiu que es troba a la
base de la inspiració i del qual es
parla impúdicament, donant-li
un sentit que ens molesta i que
compromet la cosa mateixa. No és
evident que aquesta emoció no és
altra cosa que la reacció del creador
que lluita amb aquest desconegut
que tot just és l’objecte de la
seva creació i que ha d’esdevenir
una obra? Baula a baula, malla a
malla, ho anirà descobrint. Són
aquesta cadena de descobriments
i cada descoberta per si mateixa,
que fan néixer l’emoció –reflex
gairebé fisiològic, com la gana fa
sortir la saliva–, aquesta emoció
que segueix sempre, i de prop,
les etapes del procés creador.
Tota creació suposa, en el seu
origen, una mena d’apetit que fa
néixer el tast de la descoberta.
Aquest tast de l’acte creador
acompanya la intuïció de
quelcom desconegut, ja posseït
però encara no intel·ligible, i
que només serà definit amb
l’esforç d’una tècnica vigilant.
Aquest apetit que es desvetlla
en mi només de pensar a ordenar
elements en forma de notes no és
res fortuït com la inspiració, sinó
habitual i periòdic, si no constant,
com una necessitat natural.
Aquest pressentiment d’una
obligació, aquest tast d’un plaer,
aquest “reflex condicionat”,
com diria un fisiòleg modern,
mostra clarament que és la
idea de la descoberta i del
treball el que em captiva.
4
5