I tant! Per sort, no paro. Toco estils diferents, projectes diferents, instruments diferents... Fins i tot he tornat a cantar! Fent coses tant diverses te n’ adones de la importància que té la música en àmbits diferents i de les utilitats que pot tenir: per ballar, per escoltar, per ajudar en projectes d’ integració... A part de fer les meves pròpies cançons, acompanyo d’ altres artistes i també formo part de grups ben diversos: trios, quartets, big-bands...
Veig que no cal ser negre per tocar reggae... No, és clar! Encara que els jamaicans venen d’ una tradició autènticament negra, amb una connexió directa amb l’ Àfrica, d’ on van ser deportats els seus rebesavis durant l’ època de l’ esclavatge, la meitat de les seves influències musicals són europees i nordamericanes. Jamaica va ser colònia anglesa fins el 1962 i això es nota molt. Tant l’ ska com el reggae són una suma del món negre i el món blanc. Potser sí que nosaltres ho toquem d’ una manera més“ blanca”, però el que fem és reggae i estem encantats de fer-ne!
I tampoc cal ser rastafari... De fet, Bob Marley no ho era al començament. Poc a poc va anar abraçant les creences dels rastafaris fins a convertir-se en el principal propagador d’ aquesta manera d’ entendre la vida, però el reggae és un estil que neix sense estar lligat al rastafarisme. Els seus últims discs sí que tenen una base molt religiosa, però pensa que la carrera musical de Marley va començar amb l’ ska, una música que és principalment ballable i festiva.
Quines cançons t’ agraden més? Això és molt difícil de dir: m’ agrada molt la primera etapa de Bob Marley, el que es coneix com a early years, els primers discs on les seves lletres són més lleugeres, on parla de l’ amor i no tant de la política. Però després, quan va anar a Anglaterra a gravar amb el productor Chris Blackwell, també m’ agrada molt. Blackwell va ser el que va internacionalitzar la música reggae, el que va fer anar Marley per tot el món. Alguns van criticar-ho perquè van considerar que havia perdut autenticitat, però el mateix Marley va defensar aquest opció i gràcies a això avui dia el coneixem tots. Finalment, els darrers discos són més filosòfics, amb lletres molt religioses, però també m’ agraden. Em sembla que la meva resposta és: de Bob Marley, m’ agrada tot!
El grup amb el que toques es diu Bufalo Soldiers... Sí: és per una cançó de Bob Marley titulada així i publicada pòstumament( el 1983) que parla d’ un soldat americà, negre, amb rastes, i ens recorda que ha estat portat des de l’ Àfrica i que lluita per la supervivència. Tota una declaració de principis de la lluita de la raça negra per tirar endavant. Bob Marley va gravar més de 100 cançons, però les que hem triat per a aquest projecte formen part del disc recopilatori Legend que es va publicar l’ any 1984 i que conté els 14 temes més famosos: No woman no cry, Get up Stand up, One love, etc.