18
Tercera proposta de treball : La geografia social i l ’ esperit revolucionari ( o « trencar-ho tot »)
Els joves programadors no sols estaven interessats en qüestions estilístiques o en afers relatius a la geografia física , sinó que tenien una notable propensió cap a qüestions de geografia humana . Sense ser-ne conscients d ’ entrada , ràpidament van adonar-se que no hi podia haver millor peça d ’ inici que l ’ Obertura de Coriolà de Beethoven . No sols per la broma implícita que una obertura és una bona manera d ’ obrir un concert , sinó perquè la història de Coriolà té unes implicacions polítiques i revolucionàries afins a l ’ esperit trencador i inconformista dels joves compromesos a nivell polític i social .
L ’ esperit revolucionari , contestatari , reformador … ( anhels propis del saludable inconformisme adolescent envers les injustícies socials ) traspua també en el programa . Perquè aquest programa no sols presenta una successió de danses , o un recorregut geogràfic , sinó que té un contingut revolucionari implícit , amb obres que , d ’ una manera o altra , « trenquen » l ’ statu quo imperant .
Per això , el concert no podia començar amb una figura més emblemàtica i representativa : la del general romà Coriolà immortalitzat per Beethoven . Més enllà de les seves mancances i misèries personals , Coriolà encarna la figura d ’ un revolucionari que es rebel · la contra un poble que considera corrupte , cobdiciós i deshonest . I ho fa encara que aquest poble sigui el poble que l ’ ha vist créixer : els seus ideals estan per sobre d ’ altres consideracions , si bé acaba claudicant davant els precs de la seva mare i de la seva esposa .
És fàcilment imaginable que Beethoven — que va compondre aquesta música com a obertura del drama en cinc actes Coriolà , de Heinrich von Collin — s ’ identifiqués amb aquest personatge capaç d ’ enfrontar-se amb tota una societat : vet aquí un dels pilars de la concepció romàntica del geni , que es dibuixa com un esperit lliure i radicalment íntegre , capaç de plantar cara a qui sigui per tal de dur a terme el mandat de la seva naturalesa interior . Una figura amb la qual — dit sigui de passada — els joves sintonitzen fàcilment , pel seu habitual sentiment d ’ incomprensió i de desplaçament respecte al món dels adults . Pel fet de no participar activament en les estructures de funcionament de la societat adulta , els joves poden criticar-les i replantejar-les de manera radical , i amb una energia que sovint ha quedat adormida en la rutina dels adults , sovint resignats a no poder canviar la roda en la qual han començat a girar .
Això va quedar clar en una de les sessions de treball quan , parlant dels convencionalismes contra els quals cal lluitar , un dels joves va dir en to abrandat i alhora còmic : « Volem trencar-ho tot ». I van concloure que el primer que podien trencar — des de la participació en aquest projecte — era la idea falsa i ridícula que la música clàssica està en conflicte amb la joventut i que és elitista . Una idea que , a alguns , no els era pas aliena abans d ’ entrar al projecte … Vet aquí , doncs , el fals oxímoron que dóna nom al projecte « Clàssicament joves ». Un oxímoron que trenca estereotips culturals i socials que , naturalment , es poden canviar . I vet aquí , doncs , que els encantés descobrir que cada una de les obres que anaven configurant el programa tenia una certa dimensió revolucionària .
Quan aquesta dimensió revolucionària no hi era , es va intentar aconseguir-la configurant una estructura a partir de binomis , contraposant una peça a una altra , com un diàleg que , seguint un esquema hegelià de tesi-antítesi ( un esquema polèmic , en sentit heraclià ), permetés arribar a una
Dossier pedagògic : Clàssicament joves