Pensem-hi 25
Si més no, sembla que units
C
omenço a escriure aquest
article el dia 30, el mateix
dia que el Parlament ha
aprovat el text del nou Estatut de
Catalunya. Ahir he dedicat força
temps –moltíssim més del que jo
habitualment consagro a contemplar la televisió- a seguir els esdeveniments que s’hi anaven succeint durant les inacabables
negociacions, que imagino duríssimes en l’àmbit humà, personal, de
les persones negociadores. I, en
trobar-me l’acord final, el primer
sentiment que experimento és d’alegria, és clar. Les persones que
electoralment representen Catalunya han arribat a posar-se d’acord
en què és el que desitgen per a
aquesta Catalunya que totes elles
han de servir. Però, al mateix
temps, no puc evitar de preguntarm’ho: ¿calien, de debò calien, totes aquestes ridícules negociacions
de l’últim minut, aquestes rigideses fins a l’últim moment, amb
suspensions de sessions i tot? ¿Calien, de debò, aquests mesos de
desqualificacions mútues, d’amenaces de trencar la baralla, d’insults personals? ¿No es podia haver arribat a aquest acord amb
elegància, amb respecte personal,
polint lentament les lògiques diferències d’opinió? Per fer una
pregunta que reconec ximple ¿de
debò no es podia haver arribat a
aquest acord, per exemple, dos,
tres, quatre dies abans? ¿De debò?
La unitat a la que ara hem, finalment, arribat, i que haurem de
mantenir per damunt de tot durant
els duríssims mesos que ara ens
esperen a Madrid, ¿no pot ser escardada, dificultada, pel record de
totes les coses desagradables que
mútuament ens hem etzibat durant
aquest inacabable període de gestació de l’acord final?
L’Estatut que finalment ha estat
aprovat, em penso que no és el
que jo hauria volgut –ja en llegiré
el text amb calma-, però això és
normal, i lògic. No és segur que tot
el que jo desitjo per al meu país sigui el que ell més necessita. Probablement m’equivoco en més d’un
punt. Però el que és fonamental és
que la nostra representació política
hagi estat capaç d’arribar a un text
comú. Cal ara que el mantingui.
Sense separacions entre interessos
de partits. L’alegria que mostraven
ahir, l’un al costat de l’altre, el President i el Cap de l’Oposició, que
jo imagino alegria sincera, ha de
ser l’expressió de la voluntat de
continuar treballant units. Perquè el
que els espera, a ells i a tota la representació política de Catalunya,
serà dur.
Perdonin-me si em cito a mi mateix, que és una cosa tan lletja.
Però ara fa exactament un any, al
Pensem-hi del número 269, titulat
Ja ho deia el senyor Pla, jo em permetia de fer una anàlisi de la situació política que, malauradament, em sembla encara vàlida. Sí
que ens han fet una prometença
–allò de Salamanca, encara que jo
no acabo de confiar-hi-, però,
quant a la resta, res. I un dels
punts que jo subratllava no és ni
tan sols al·ludir enlloc: el PSC no
té grup independent al Congreso
de Diputados: els seus diputats i
diputades són membres del PSOE.
¿Votaran contra la disciplina de vot
d’aquest partit si el PSOE s’oposa,
o pretén desvirtuar, l’Estatut que el
Parlament de Catalunya ha aprovat?
El President Maragall ho té molt
difícil. Jo confio en que ell resisteixi amb dignitat. I en que tots els
partits catalans –oposició catalana
inclosa- li exigeixin aquesta dignitat i, sobretot, que li ajudin a mantenir-la.
Santos Hernández
Núm.
281