16 Entrevista
Com funciona Rauxa?
Nosaltres treballem en el tractament de l’alcoholisme. Anem al
carrer a buscar gent que pateix una
situació de marginació i els oferim
motius per seguir el tractament de
la seva dependència. Des de fa uns
anys, aquesta feina la fem juntament amb persones rehabilitades
que, amb un llenguatge molt directe i punyent, ajuden molt.
Quan ja estan convençuts de fer un
tractament, es fa un contracte terapèutic en el qual es comprometen a tirar endavant amb dos anys,
o una miqueta més, de tractament.
Aleshores ingressen en aquest centre, on tenim divuit llits, i es treballa com a qualsevol comunitat terapèutica, fent desintoxicació,
deshabituació, rehabilitació amb
teràpies individuals i de grup, i la
medicació adient.
Un cop acabada aquesta part del
procés, passen als pisos, amb tres
persones a cada pis. Com que ja
coneixen els símptomes de la malaltia, veuen quan es pot desestabilitzar i han de trucar immediatament. En aquests habitatges estan
molt controlats, hi passen constantment assistents i voluntaris.
La fase següent, la reinserció laboral, la tenim marcada per dues línies: per una banda, la cooperativa
Rauxa, dedicada a la pintura, la
construcció, les mudances i els serveis d’hostaleria; i, per l’altra, el
restaurant La Terrasseta, que és alhora menjador social.
Quina ha estat la teva trajectòria fins aquí?
Doncs va començar de manera una
mica casual. Sóc metgessa i vaig tenir relació amb quatre casos d’alcoholisme. Em costaven d’entendre
perquè no tenia cap informació sobre la dependència de l’alcohol,
com passa amb totes les persones
que estudien medicina. Molt poca
gent sap diagnosticar i tractar correctament l’alcoholisme. Llavors
em vaig interessar pel tema, parlo
de 1981, aproximadament. Va ser el
Núm.
278
1988 quan un Ong que estava començant em va demanar si volia col·laborar-hi.
Vaig adonar-me que la majoria de persones indigents
eren dependents de l’alcohol, i vaig pensar que l’única
manera que aquestes persones poguessin sortir de la situació de carrer i de marginació era proposar un projecte
que els donés una resposta
adequada a la malaltia que
tenien.
Em va afectar moltíssim comprovar que una persona malalta podia estar en la pitjor
de les marginacions existents, al carrer. Aleshores
vaig elaborar aquest programa i un conjunt de persones
s’hi va afegir perquè el van
trobar força engrescador.
Amb el temps vam aconseguir diners per a la furgoneta
amb què treballem al carrer,
l’edifici on som, etc. Més
tard, ja vam poder llogar el primer
pis.
Ha estat senzilla l’experiència dels pisos?
Al començament, no. La immobiliària no s’acabava de creure que
aquestes persones no provocarien
conflictes veïnals, ens demanava
avals i tot es va complicar una mica. Al final va decidir provar i vam
tenir quatre persones en el primer
pis de lloguer. Va anar molt bé perquè es van adonar que eren persones que estaven en un tractament,
que feien un esforç, però que això
no comportava cap problema amb
els veïns. Ara tenim dos pisos més
d’aquesta immobiliària i, a més, ens
serveix de referència per a unes altres.
Les persones alcohòliques
no deixen mai de ser-ho, oi?
No, mai. És per sempre. Per això,
igual que els diabètics, per exemple,
han de tenir cura d’una sèrie de
qüestions i saber-les fer. En el cas
dels alcohòlics és conductual i emocional. Han d’estar molt a l’aguait i
anticipar-se a les situacions de risc
per tal d’intentar no passar-les.
Com es finança l’associació?
Amb donatius de persones, de fundacions, de bancs..., amb la tasca
dels voluntaris, les aportacions del
Banc d’Aliments...
A part, hi ha les subvencions i els
convenis amb l’Administració local,
que són molt minsos. No sabem
per què, ja que penso que seria la
que més hi hauria d’aportar. També
rebem subvencions de la Generalitat i del Govern central. És interessant de remarcar que, com que el
1997 ens van nomenar organisme
d’utilitat pública, els donatius que
rebem tenen avantatges fiscals.
I quants voluntaris hi ha?
Quaranta-un.
Com s’organitza la feina?
Hi ha una quinzena de voluntaris