Tresors humans
“No en som conscients, nosaltres
anem fent només el que ens agra-
da, i de forma orgànica ja sorgeix la
nostra essència”. En aquest sentit,
el Vassil destaca que van fer una
cançó amb l’Escolania de Montse-
rrat; una altra, titulada “Encara”,
amb només un violoncel, un violí,
una guitarra i la veu; o, anant més
enllà, temes simfònics com “Atlàn-
tida”. “Si ens agrada com sona, ens
sentim identificats”.
Cada disc ha tingut un treball de
confecció diferent i, en aquesta da-
rrera ocasió, van comptar amb la
producció de Marc Parrot, que els
va donar “moltes eines al voltant
dels sons electrònics” i els va animar
a arriscar-se a “provar noves coses”
que els hi feia respecte abordar. “A
nosaltres ens agraden molts estils
i tipus de sonoritats diferents, des
del folc a l’electrònica, el que impor-
ta és com sona el resultat final”.
Blaumut lluita per mantenir-se en
equilibri, tot i que, en general, te-
nen “tendència al desequilibri”. Si-
gui com sigui, han anat passant els
anys i les lletres escrites pel Xavi
de la Iglesia continuen sent subjec-
te de mofa per part del Vassil: “La
42
seva ambigüitat és igual o pitjor. El
Xavi continua en el seu món, i totes
les lletres tenen el seu segell per-
sonal. En la primera escolta, pen-
ses què vol dir, però en la segona
s’aclareixen algunes coses. A ell, li
encanta que la gent es faci seves les
cançons; segurament, hi ha tantes
versions com persones hi ha”.
El grup ha treballat amb una disco-
gràfica diferent en cada disc i, fins
i tot, el segon àlbum va ser autoe-
ditat perquè “avui en dia és utòpic
dedicar-se només a la música”, ja
que també s’han de fer tasques de
“xarxes socials, promoció i recerca”.
Una determinació que han mantin-
gut, amb menor mesura, a