MURTA
MURTA
58
Una crònica de l’escriptor Rafael Roca
Miguel, publicada el 22 de juliol de 1973, li
va com a anell a dit al títol enunciatiu que
inserim a dalt. “El paisatge d’Alzira és un
poema simfònic, la solfa està escrita en
un immens pentagrama verd, les notes
musicals formen arpegios que sonen
harmoniosament, tarongers i taronges
componen una obertura alegre...” Visita i
evocació a la vall i monestir de la Murta. El
camí comença a Alzira. Tot va començar
perquè la Mare de Déu va voler, una ermita
va arribar al més apartat de la vall. Però...
caminen, l’entorn els explicarà el secret.
L’emplaçament es va dir “vall del miracle”,
per l’aparició d’una imatge de la Verge i pels
favors que rebien els malalts que, amb
gran fervor, arribaven a la tosca ermita i en
postrar-se davant de la prodigiosa Senyora,
rebien la salut perduda. L’origen d’aquesta
ermita és antiquíssim, en el segle VI, Sant
Donato i tres companys feien vida eremítica,
i no faltaven versions que asseguren que
aquest sant va ser enterrat en la vall.
La fundació del monestir de la Murta
data d’un dia de principis del segle XV.
Anys abans una comitiva cavalcava pel
camí que, partint d’Alzira es dirigeix a les
muntanyes de la Serra de Corbera. Les
sendes, emmarcades per gegantescs
nopals, discorria entre frondosos camps
de figueres i nogueres. Les altes tiges del
refrescant fenoll temptaven la cobdícia dels
cavalls que, així al menor descuit, allargaven
el coll i d’una llançada li’l portaven triscant.
Sis cavallers de la cort del rei don Pedro,
sense llances i sense escuts, amb els caps
descoberts, obrien camí al capdavant de la
mesnada, que en lloc d’entonar cançons
de guerra, desgranaven els comptes dels
rosaris.
En arribar a la vall, i després de besar la
terra que van trepitjar en desmuntar dels
seus cansats cavalls, van donar gràcies
al Totpoderós, van canviar els seus rics
vestits pel tosc sayal de penitent, van
abraçar als seus criats i els van acomiadar
per sempre. Van reconstruir l’arruïnada
ermita i van consagrar les seues vides a
la devoció de la Santíssima Verge. En 1357,
el cavaller Arnau de Serra, els va otorgar
els seus béns, i en butlla donada a Avinyó
en 1375, el Papa Gregori VI, els va autoritzar
per a habitar solitaris segons la regla de
Sant Jerónim, recentment fundada. En el
cenobi de la Murta, els seus monjos van
viure esplendorosament fins a 1835, la
desamortització ho va enfonsar en una
lamentable ruïna.
Mals vents i tempestes van destrossar la
bella obra arquitectònica. En els nostres
dies, els febles vestigis que perduren no
poden fer reviure als visitants el que va
anar aquest famós monestir. Tenia arcs
semicirculars en el primer cos i rebaixats
en el segon, medallons en els carcanyols, i
en la seua arquitectura, florons primorosos.
Balaustrades de pedra i amples calats
d’estil ogival. El temple, bell i xicotet, d’una
sola nau, amb el creuer de curts braços
i la capella major poc fonda. El sepulcre
de l’ambaixador Vic, la riquíssima tribuna
per a convidats d’honor, van desaparèixer