MURALLA
MURALLA
54
Alzira és una població de la Comunitat
Valenciana que ningú que residisca en la
capital ha de deixar de visitar. Rafael Roca
Miquel, en el diari Levante-EMV, el 8 de
novembre de 1978, en un article denominat
“La muralla d’Alzira”, capital de la Ribera
Alta, gran senyora hortolana, fragant de flor
del taronger, verda i orada. Un tanrongerar
immens contornejat pel Xúquer que la arrula
i la fecunda amb els seus arravataments
de riu turbulent que es va obrir camí
partint muntanyes. L’eixample efectuat a
Alzira, partint de la urbanització del sector
de l’Avinguda Luís Suñer, en la Vila, per on
discorria el braç mort del Xúquer, que amb
el Barxeta aïllaven la població.
El llenç de pedra existent des del mercat
que va anar de detall fins a 1983, hasta
que acaben els edificis i comença el parc
“Aràbia Saudita” o parc les Muralles, va ser
desapareixent després de vendre’s per a
solars i construir habitatges.
Una de les primeres va ser la Llar Santa
Teresa Jornet, inaugurat el 21 de juny de 1967.
Aquest respectable i històric mur, restaurat
en 1976, sent alcalde el Dr. Camilo Dolz, va
ser refugi d’Al-Kadir, alcalde de Xátiva, que
va fugir del cèrcol a Alzira, tendit pel rei
Jaime I d’Aragó. A Alzira, el delit històric que
fa evocar la muralla, s’unix a la bellesa dels
camps de tanrongers, emmarcada per una
corona de muntanyes que aglutinen les
serres de Corbera, Cavall Bernat i la Murta.
Per bons camins, els visitants que
accedisquen a les terres del terme
municipal, podran traslladar-se a les valls
que temperen l’abrupta regió muntanyenca
entre els quals destaquen La Casella i el
propi de la Murta. Vicente Sanz Castellanos,
en el llibre “Vella Alzira”, publicat per la
falla de la Colònia Ana Sanchis, diu la
muralla d’Alzira, “La muralla i els baluards
de les seues torres, van mantenir la seua
importància estatégica mentre van ser útils
enfront d’artefactes de guerra escassament
tecnificats, o van protegir substancialment
als seus habitants enfront de revoltes o
correries de gents armades. Superat açò,
es va perdre la seua necessitat casual i van
passar a ser incòmodes”.
La Vila precisava d’accessos fàcils cap
als populsos i creixents ravals i sobre
els seus governants va pesar la visió de
futur i la improvisació. En 1899 s’acorda
l’enderrocament de les muralles de la
ciutat i les portades o arcades dels ponts
de Sant Gregori i Sant Bernat. L’adreça de
Belles arts, Patrimoni Artístic Nacional, va
coadjuvar amb una disscutible “restauració”,
al despresti gi dels llenços subsitents. Alzira
va tornar les esquenes a les seues muralles.
El “Mur”, que vam conèixer en la nostra
infància, per on discorrien els nostres
jocs, va anar un conjunt arquitectònic
de rellevància artística nacional i un dels
escassos predecessors islàmics, dels
primers alzirenys que van habitar el nostre
sòl patrio.
Al-yazirat, és avui tan sol un gemec eternitzat
en els versos dels almoràvits alcirenys. “Si el
sol porta pàl·lid el seu rostre al capvespre, és
tan sol per tristesa d’abandonar-te”. Així ho
va deixar escrit Marj Al-Kuhl, d’Alzira.
Proper a la muralla, recorde com si fóra un