És significatiu que a Occident, on la música instrumental ha tingut un desenvolupament
extraordinari, fins al Barroc (segle XVII) la música era principalment vocal (Jackson i
Jackson-Menaldi, 1992: 195). Cal observar la importància del cant i la seva educació al
llarg de la història per entendre que l’educació de la veu és tan antiga com la cultura
vocal de l’ésser humà.
En el Barroc apareix l’òpera, gènere musical que revoluciona l’art
del cant individual, i que aconsegueix uns nivells de perfecció que
encara avui podem apreciar. Ja en el Romanticisme, el bel canto
va significar la majoria d’edat del cant pel que fa a un determinada
perfecció tècnica. L’educació de la veu en la música s’ha anat
adaptant a les necessitats de l’època i als estils dominants. Al
costat de l’òpera, hi han conviscut altres formes que també són
exemples perfectes de l’art vocal i musical: la cançó, el lied
alemany, la serenata, etc. En el segle XX s’han assajat nous
recursos vocals, com la tècnica de l’Sprechgesang, que utilitza
una expressió vocal a mig camí entre la parla i el cant. Es busquen intencionadament
des de sons embarbollats fins a d’altres de refinats i subtils; com diu Guinovart (1983:
296), “hem tornat, potser, a recuperar els nostres orígens”.
En els nostres dies, el musical, el jazz, el pop... són altres exemples d’estils musicals i
vocals. També el descobriment de l’amplificació electrònica ha modificat parcialment els
recursos vocals necessaris per cantar en públic. Els diferents estils de música clàssica,
de teatre musical i de música pop demanen que el cantant produeixi una àmplia
gamma de sons. En el camp de la música pop, les exigències del so poden cobrir totes
les característiques: des del més barroer i frenètic fins al més melòdic, suau i
sentimental; comprèn una gamma molt diversa d’estils i els artistes poden tenir des
d’una bona formació fins a una formació nul·la o molt inadequada (Morrison et al.,
1996).
Si cantar pot ser un acte quotidià, individual o col·lectiu, l’art de la interpretació musical
exigeix molt més del cantant. La qualitat de la música vocal es basa en la qualitat del
propi instrument i en la musicalitat de l’intèrpret. La qualitat d’aquest instrument, com en
altres capacitats humanes, depèn també de les condicions innates. Fins i tot en els
centres on històricament es desenvolupava l’educació i la interpretació vocal, la
selecció dels individus depenia principalment de les qualitats de l’instrument vocal.
Molts mètodes actuals de cant fan servir diversos recursos corporals i vocals per tal
d’implicar tot el cos en l’emissió vocal, sempre buscant una gran obertura corporal, una
mobilitat del cos en la fonació, una coordinació entre el so i el gest, entre el gest i el so.
I això és vàlid per a la veu cantada en qualsevol de les seves variants, tenint sempre
molt present la relació i coordinació entre el so i el gest.
Quan parlem d’educació de la veu, hem de tenir en compte el respecte per
la naturalesa vocal de cadascú. Una veu natural flueix lliure de prejudicis i
de normes. Pot ser bella o desastrosa, afinada o desafinada, etc., però
20