La respiració és una activitat fonamental de la vida que es dóna en qualsevol ésser viu,
animal o vegetal. I és la base de la veu. Amb la fonació expirem, projectem energia.
Aquesta energia parteix del desig psíquic de parlar, cantar o xisclar, i la veu és el seu
canal d’expressió. En la majoria de tècniques, mètodes i arts corporals, s’inclou la
respiració d’una manera o d’una altra; sempre hi és present i podem trobar-ne una gran
varietat d’exercicis. Qualsevol exercici respiratori que es realitzi ha de respectar
aquesta respiració espontània, i en el cicle continu d’inspiració i expiració, s’ha d’arribar
a un estat en el qual el ritme s’instal·la per si mateix, sense esforç. Aquesta paraula,
esforç, no hi ha d’intervenir, ja que implica un aspecte de tensió excessiva que
interfereix en el resultat que es vol assolir. La respiració ha de ser tranquil·la i àmplia.
L’educació i la consciència del cos és un objectiu que ja es planteja a l’etapa d’educació
infantil. Malauradament, en la majoria dels casos queda totalment marginada o es
desenvolupa d’una forma molt superficial. La conseqüència és un analfabetisme
corporal; hi ha força gent que, per exemple, practica algun esport, però la pràctica la
realitza sense una gran comprensió del seu funcionament.
L’educació de la veu i la música vocal
En l’home, l’emissió de sons és anterior a la paraula. En la música, s’ha preservat una
part d’aquesta essència vocal. El significat dels sons musicals segueix deixant-nos
meravellats encara que sense trobar-hi un sentit concret. El cant és una manifestació
completament natural; tan natural com el fet de caminar, veure, escoltar (Pahlen, 1989:
121). La cançó és l’ànima de la música. A l’escola s’ensenyen cançons tradicionals, de
vegades anomenades infantils, que només són exemples de l’amplíssim repertori vocal
que la gent