principis del segle XIX. També es deuen al Adolph Sax, com els saxos, i formen part de la
família dels saxhorns. Aquesta ampliació de la tessitura cap al greu va ser una de les raons
del desenvolupament de les bandes. Els més importants compositors de seguida en van fer
ús també a l’orquestra.
Reforçant aquests baixos, més com a complement tímbric que no pas com a
ampliació d’intensitat, la Banda Municipal de Barcelona incorpora un
contrabaix, instrument de corda fregada que, en moltes ocasions, es toca amb
pizzicato, recurs que dóna a les seves intervencions aquest complement que
hem comentat. En la il·lustració veiem el contrabaixista amb l’arquet.
Finalment, a la part superior s’hi disposen els instruments de percussió. En el
dibuix que estem comentant, hi trobareu a la part interior del nostre programa
de mà, la família queda representada per tres instruments
A l’esquerra, la caixa membranòfon de so indeterminat, tocada
amb baquetes. Pot posar-se-li redoblant, adquirint un so diferent
al del tambor o tabal popular.
Al seu costat, ben bé al mig del dibuix hi veiem els plats.
Es toquen colpejant-los entre ells i fent-los ressonar a l’aire.
D’aquí la seva condició d’idiòfons. Són també de so
indeterminat per no donar cap nota concreta. Dit d’una altra
manera, el seu espectre de vibracions per segon és
múltiple i no uniforme.
Per acabar, a la dreta, hi veiem col·locades dues timbales,
membranòfons de so determinat. Gràcies al seu sistema de
claus i als seus pedals, poden afinar-se uniformement i, per
tant, donar notes concretes. La seva inclusió a les bandes prové
del que històricament es va anomenar música turca, juntament
amb el bombo i els plats.
10. Bibliografia i enllaços a pàgines web
Almacellas i Díez, Josep Ma.: Del carrer a la sala de concerts. Banda Municipal de
Barcelona. 1886-1944. Col. Memòria de Barcelona. Publicacions de l’Ajuntament de
Barcelona. Barcelona, juny de 2006.
37