Tercer Número Terra de Vinyes #Hivern2019 Tercer Número Terra de Vinyes | Page 34

. 34
TERRA DE VINYES
EL REBOST
BRINDIS
Brindis
Joaquim Devesa-Crespo
Alteà i humanista
Alteano y humanista
‘Alteà’ and humanist
Toast
Afirmava Tucídides en el segle V aC que els pobles
mediterranis van eixir de la barbàrie quan van aprendre
a cultivar l’oliva i el raïm. Des d’aleshores, totes les
civilitzacions i societats del Mediterrani -sense comptar les
excepcions per motiu religiós- fins a arribar a la nostra han
lligat la seua història social, política i econòmica amb la del vi. Afirmaba Tucídides en el siglo V a. C.
que los pueblos mediterráneos salie-
ron de la barbarie cuando aprendie-
ron a cultivar la oliva y la uva. Desde
entonces, todas las civilizaciones y so-
ciedades del Mediterráneo -sin contar
las excepciones por motivo religioso-
hasta llegar a la nuestra han ligado su
historia social, política y económica
con la del vino. Thucydides said in the 5th century BC
that Mediterranean people developed
when they learned to grow olive and
grape. Since then, all the Mediter-
ranean civilisations and societies
-without taking into account religi-
ous exceptions-have connected their
social, political and economic history
with wine’s one.
Posteriorment, la cultura grega i la romana es van
estendre per la conca mediterrània i, amb elles, el conreu
de la vinya i l’elaboració del seu elixir, que era libat en
ofrena als déus. Conten les llegendes que al segle V dC,
a Roma, utilitzaven el vi com a instrument diplomàtic,
oferint-lo als huns, que van retirar l’ofensiva contra
la ciutat després de beure’l. Hi ha qui conta que els va
encisar, mentre que altres proposen un possible cas
massiu de gastroenteritis. Posteriormente, la cultura griega y la
romana se extendieron por la cuenca
mediterránea y, con ellas, el cultivo
de la viña y la elaboración de su elixir,
que era libado en ofrenda a los dioses.
Cuentan las leyendas que en el siglo V
d. C., en Roma, utilizaban el vino como
instrumento diplomático, ofrecién-
dolo a los hunos, quienes retiraron
la ofensiva contra la ciudad después
de beberlo. Hay quien cuenta que les
encantó, mientras que otros proponen
un posible caso masivo de gastroen-
teritis. Observando la institución que
marcó las bases de la configuración
global de la Europa actual -el cristi-
anismo-, nos encontramos que, para
su estructuración, lo que conocemos
como ‘iglesia’ toma el vino como uno
de los dos elementos principales. Jun-
to con el pan, se utiliza el vino para
materializar lo más sagrado; entorno
al vino, la iglesia elabora su rito so-
cial, en el que transmite al mundo su
mensaje. El motivo, salvo la obviedad
del parecido cromático con la sangre,
podría establecerse en la similitud que
yace entre Jesucristo, quien salva a la
humanidad inmolándose, y las leva-
duras que vinifican el mosto, que nos
permiten tener un brebaje con la al-
coholización perfecta y sin peligro de
putrefacción cuando mueren por su
producto vital. Later, there was the expansion of
Greek and Roman culture through
the Mediterranean basin, their vine
growth and its elixir production,
which was offered to gods. Legends
say that in the 5th century BC in
Rome they used wine as a diploma-
tic resource, offering it to the Huns,
who retired the offensive against the
city after drinking it. It is told that
they loved it; others say that it was a
massive case of gastroenteritis.
Observant la institució que va marcar les bases de la
configuració global de l’Europa actual -el cristianisme-,
ens trobem que, per a la seua estructuració, allò que
coneixem com a ‘església’ pren el vi com un dels dos
elements principals. Junt amb el pa, s’utilitza el vi per
a materialitzar el més sagrat; entorn del vi, l’església
elabora el seu ritu social, en el qual transmet al món
el seu missatge. El motiu, salvant l’obvietat de la
semblança cromàtica amb la sang, podria establir-se en
la similitud que jau entre Jesucrist, qui salva la humanitat
immolant-se, i els llevats que vinifiquen el most, que
ens permeten tenir un beuratge amb l’alcoholització
perfecta i sense perill de putrefacció quan moren pel seu
producte vital.
Després, senyors feudals i monarques absoluts van posar
control sobre la producció i la venda del vi mitjançant
tributs i aranzels o monopolitzant-ne el procés per tal
de garantir el consum, controlar la mancança, omplir
les arques i assegurar la salut, a causa del fet que l’aigua
era un transmissor de patògens.
De la mateixa manera que el vi, nosaltres prenem els
matisos de la terra on ens criem i, tenint en compte la
tasca divulgadora dels vins valencians que ens ocupa,
per a acabar amb els fets exposaré que a Altea, a principis
del s. XVIII, ja existia un comerç del vi “per a trebucar
fora del reyne”, és a dir, d’exportació, com se’ns indica
en l’arxiu de la Generalitat. A finals d’aquest mateix
Después, señores feudales y monarcas
absolutos pusieron control sobre la
producción y la venta del vino medi-
ante tributos y aranceles o monopo-
lizando el proceso para garantizar el
consumo, controlar la carencia, llenar
las arcas y asegurar la salud, debido al
hecho de que el agua era un transmi-
sor de patógenos.
Del mismo modo que el vino, nosotros
tomamos los matices de la tierra don-
de nos criamos y, teniendo en cuenta
la tarea divulgadora de los vinos va-
lencianos que nos ocupa, para acabar
con los hechos, expondré que en Altea,
a principios del s. XVIII, ya existía un
comercio del vino “per a trebucar fora
del reyne”, es decir, de exportación,
como se nos indica en el archivo de la
Generalitat. A finales de este mismo
siglo, en el año 1772, el diplomático
francés Juan Francisco Peyron, en un
Watching the institution that set
the basis of current Europe -Chris-
tianism-, we find that, in its orga-
nisation, the Church has wine as
one of its two main components.
They use wine and bread in order to
materialize the most sacred things;
the Church does its social rite with
wine and it transmits its message to
the world using wine. The reason,
excepting the obvious similarity
with blood, could be the likeness
between Jesus Christ, who saves
humanity sacrificing himself, and
the yeasts that vinify must, which
let us have a drink with a perfect
quantity of alcohol and without any
putrefaction danger when they die
because of their vital process.
Then, feudal lords and absolute
monarchs put under control wine
production and its sale through
taxes and duties or monopolising
the process in order to ensure the
consumption, to control its lack, to
earn money and to guarantee the
health, because water transmitted
pathogen agents.
As wine does, we take characte-
ristics from the place we grow up
and, taking into account that we are
here to inform of Valencian wines,
I will expose that in Altea, at the
beginnings of 18th century, there
was wine trade in order to export, as
we can see at files from the Valen-
cian government. At the end of the
same century, year 1772, the French
diplomat Juan Francisco Peyron, in
segle, en l’any 1772, el diplomàtic francés Juan Francisco
Peyron, en un viatge per les Espanyes, diu: “A la vora de
la mar està Altea, rica en vi, seda, lli i mel”. Cavanilles,
en l’any 92 de la centúria, xifra en 14.000 cànters la
producció vinícola a la vila, la qual cosa és igual a 161.000
litres per a una població de 4.500 habitants, dels quals la
meitat era exportada, cosa que significava 63.651 reials
de velló d’ingressos. Aquests fets que ens fan dilucidar
la importància d’aquesta beguda al Regne de València
(una producció de 7.630.304 cànters en aquestes dates,
segons els estudis de Casimir Melià Tena. Parlem d’uns
noranta milions de litres).
Com mostren les evidències, el lligam del progrés dels
estats i les nacions mediterrànies amb el vi no sols
es limita a una classe social o a una sola institució; no
està barrat per cap causa concreta. Podríem dir que
el vi és un producte universal en aquest sentit, una
beguda humana, humanitzadora, que al llarg del nostre
desenvolupament ha estat quasi inalterable. El vi ens
ha permés mostrar la nostra singularitat, l’empremta
que li hem posat amb la contingència de les persones,
elaboracions i paisatges que el defineixen. Ens ha servit
com a mostra d’identitat alhora que ens ha mostrat
altres idiosincràsies, enriquint-nos materialment i
culturalment. Un lligam perpetu que ben bé podria ser
fruit de l’aspiració humana a l’eternitat siga per cultura
o per religió: “Qui creu en mi viurà eternament”, Jesús
de Natzaret, o bé pel transcurs politicoadministratiu de
la societat i els països: “Jo muir, l’estat roman”, Lluís
XIV de França. Açò reafirma la següent idea.
Les exhibicions d’identitat dels pobles són paradoxals,
ja que s’intenta assolir l’eternitat com la repetició
d’allò que ens caracteritza: la volatilitat del moment
i la instantània infinitament repetides a manera de
constant equilibri; el que dura poc es repeteix per a durar
per a sempre i, així, la curta vida de l’humà, l’esperança
inexorable de l’oblit, el temor més gran de la civilització,
es dissipa. Nosaltres, per a romandre eterns, ens hem
protegit, hem enreixat portes i finestres per a determinar
el que som i ho mostrem particularment i, a la vegada,
com tots – efímerament–. Amb el vi i la paraula hem
aconseguit deixar petjades a la sorra del temps; amb la
repetició de les coses efímeres, hem esdevingut un poc
més lliures, com ho van esdevenir els antics quan van
solcar la Mediterrània carregats d’àmfores de vi.
. 35
viaje por las Españas, dice: “Al lado de
la mar está Altea, rica en vino, seda,
lino y miel”. Cavanilles, en el año 92
de la centuria, cifra en 14.000 cánta-
ros la producción vinícola en la villa,
lo que es igual a 161.000 litros para
una población de 4.500 habitantes,
de los cuales la mitad era exportada,
lo cual significaba 63.651 reales de
vellón de ingresos. Estos hechos nos
hacen dilucidar la importancia de
esta bebida en el Reino de Valencia
(una producción de 7.630.304 cánta-
ros en estas fechas, según los estudios
de Casimir Melià Tena. Hablamos de
unos noventa millones de litros). a Spain trip, says: “Next to the sea
there is Altea, rich in wine, silk, linen
and honey”. Cavanilles, in the 92
year of that century, estimates the
number of jugs of wine production
in 14,000, which are 161,000 litres in
a town of 4,500 residents. The half
of that quantity was exported, which
meant 63.651 reals. These facts
make us understand the importance
of this drink in Valencian Kingdom
(a production of 7,630,304 jugs in
these days, according to the studi-
es of Casimir Melià Tena, we are
talking about ninety millions litres).
Como muestran las evidencias, el
vínculo del progreso de los estados
y las naciones mediterráneas con
el vino no solo se limita a una cla-
se social o a una sola institución, no
está obstaculizado por ninguna cau-
sa concreta. Podríamos decir que el
vino es un producto universal en este
sentido, una bebida humana, huma-
nizadora, que a lo largo de nuestro
desarrollo ha sido casi inalterable. El
vino nos ha permitido mostrar nu-
estra singularidad, la huella que le
hemos puesto con la contingencia de
las personas, elaboraciones y paisajes
que lo definen. Nos ha servido como
muestra de identidad a la vez que
nos ha mostrado otras idiosincrasi-
as, enriqueciéndonos materialmente
y culturalmente. Un vínculo perpetuo
que perfectamente podría ser fruto de
la aspiración humana a la eternidad
sea por cultura o por religión: “El que
cree en mí vivirá eternamente”, Jesús
de Nazaret, o bien por el transcurso
político-administrativo de la socie-
dad y los países: “Yo muero, el estado
permanece”, Luis XIV de Francia. Esto
reafirma la siguiente idea. According to evidences, the con-
nection between the progress of
Mediterranean states and nations
and wine is not limited. We can say
that wine is a universal product, a
humanizing drink that in all our
development has been almost unal-
terable. Wine let us show our par-
ticularity, the trace we left with the
eventuality of people, productions
and landscapes that define it. It was
part of our identity at the same time
it showed us other idiosyncrasies,
which enriches us materially and
culturally. This perpetual connec-
tion could be caused by the human
wish of eternity, related to culture
and religion: “Who believes in me
will live forever”, Jesus of Nazareth,
or related to political and admi-
nistrative course of societies and
countries: “I die, the state remains”,
Louis XIV of France. It reaffirms the
following idea.
Las exhibiciones de identidad de los
pueblos son paradójicas, puesto que
se intenta lograr la eternidad como la
repetición de aquello que nos carac-
teriza: la volatilidad del momento y la
instantánea infinitamente repetidas a
manera de constante equilibrio; lo que
dura poco se repite para durar para si-
empre y, así, la corta vida del humano,
la esperanza inexorable del olvido, el
temor más grande de la civilización,
se disipa. Nosotros, para permanecer
eternos, nos hemos protegido, hemos
enrejado puertas y ventanas para de-
terminar lo que somos y lo mostramos
particularmente y, a la vez, como to-
dos –efímeramente–. Con el vino y la
palabra hemos conseguido dejar hue-
llas en la arena del tiempo; con la re-
petición de las cosas efímeras, nos he-
mos vuelto un poco más libres, como
se volvieron antiguamente cuando
surcaron la Mediterránea cargados de
ánforas de vino.
Perquè, què hi ha més adient per a la diplomàcia, més
adequat per al comerç, que el vi? Quina causa és més
noble i digna de compartir? Què hi ha més nostre, en el
sentit més íntim i a la vegada més universal? Què hi ha
més efímer que un glop de vi? Porque, ¿qué hay más adecuado
para la diplomacia, más adecua-
do para el comercio, que el vino?
¿Qué causa es más noble y digna de
compartir? ¿Qué hay más nuestro,
en el sentido más íntimo y a la vez
más universal? ¿Qué hay más efí-
mero que un trago de vino?
Potser la mar que ens el va portar, la terra que ens cria o
la cultura que ens mou a brindar amb ell. Salut! Quizás el mar que nos lo trajo, la ti-
erra que nos cría o la cultura que nos
mueve a brindar con él. ¡Salud!
•
•
Identity exhibitions of nations are
paradoxical, because they try to
achieve eternity as repetition of what
characterises us: the momentary
present and instants repeated inde-
finitely as a constant equilibrium;
what is short is repeated in order to
stay forever and, this way, human’s
short life, the inexorable oblivion,
the greatest fear of civilisation, dis-
appears. In order to be eternal, we
protected ourselves, we fenced doors
and windows to determinate what
we are and we show it particularly
and, at the same time, like everyo-
ne does –briefly–. With wine and
words, we left a legacy in the sand of
time; repeating momentary things,
we became more free just like they
did in the past when they ploughed
through the Mediterranean sea with
wine amphorae.
Because, what is more appropriate
for diplomacy, more appropriate
for trade, than wine? Which reason
is more superior and worthy of sha-
ring? What is more typical of us, in
an intimate way, and, at the same
time, more universal? What is more
ephemeral than a sip of wine?
Maybe the sea that brought it to us,
the land which grows us up and the
culture that makes us toast with it.
CHEERS!
•