Tercer Número Terra de Vinyes #Hivern2019 Tercer Número Terra de Vinyes | Page 36

. 36
TERRA DE VINYES
EL REBOST
LA COPA DE
BACUS
en bona mesura. Bacus -el nom que van adoptar
els romans- o Dionís, fill de Zeus i Sèmele, va
ensenyar als ho-mes el conreu de la vinya i
l’elaboració del vi, accions que li permeteren
guanyar-se cada vegada més adeptes. Conta
l’escriptor Robert Graves, a Els mites grecs (1955),
que Eneu, rei de la ciutat de Calidó, fou el primer
mortal al qual va donar un cep, però que Icari, un
ciutadà d’Atenes, es va anticipar a fer vi: el déu
el va ensenyar a elaborar-lo en agraïment per
haver-lo acollit a casa seua. Malaurada-ment,
al bosc de Marató, va obsequiar amb un tast un
grup de pastors que, a causa de l’embriaguesa,
van creure que els havia emmetzinat i el van
matar. Quan els culpables van ser castigats, es va
institu-ir el Festival de la Verema, durant el qual
s’efectuen libacions en honor a Icari. Les festes
dionisía-ques, molt influïdes pels misteris
orientals, orgiàstiques, es caracteritzaven pel
furor desenfrenat a què arribaven les celebrants
-les anomenades bacants-, sobretot en les
èpoques més antigues, de les quals ens han
aplegat testimonis.
La copa de Baco
The wineglass of Bacchus
Sebastià Carratalà
Artista i escriptor
Artista y escritor
Artist and writer
Il·lustracions/Ilustraciones/
Illustrations: Helga Pérez
Pàmpols i raïm en abundància coronen el jove
imberbe, que, reclinat a la manera clàssica, ens
mira amb ulls una mica somnolents i ens ofereix
una copa de vi, que sosté amb delicadesa a la mà
esquer-ra. Una copa de vidre de Murano plana
i elegant en la qual vibra el preuat líquid que,
des de l’anti-guitat, s’ha considerat inspirador
de poetes i artistes. No és d’estranyar, doncs,
que Caravaggio, com tants altres autors,
convertira Bacus, el déu inventor de la vinya,
vinculat a la fertilitat de la Naturalesa, en
protagonista d’algunes obres. En aquesta -duta
a terme entre el 1596 i el 1597 per al cardenal
Del Monte, el seu mecenes, relacionat amb els
cercles humanistes-, els cabells negríssims i
arris-sats; les celles ben perfilades; les galtes
arrodonides i enceses, i els llavis molsuts
atorguen al déu una sensualitat andrògina,
pròxima a les representacions habituals de la
Grècia clàssica. Un tret accentuat més encara,
tot i la musculatura del braç, per la pell llisa i
sense pèl del tors que la túnica deixa a la vista
Pámpanos y racimo en abundancia coro-
nan al joven imberbe, que, reclinado a la
manera clásica, nos mira con ojos un poco
soñolientos y nos ofrece una copa de vino,
que sostiene con delicadeza en la mano
izquierda. Una copa de vidrio de Murano
llana y elegante en la que vibra el preciado
líquido que, desde la antigüedad, se ha con-
siderado inspirador de poetas y artistas. No
es de extrañar, pues, que Caravaggio, como
tantos otros autores, convertira a Baco,
el dios inventor de la viña, vinculado a la
fertilidad de la Naturaleza, en protagonista
de algunas obras. En esta –llevada a cabo
entre el 1596 y el 1597 para el cardenal Del
Monte, su mecenas, relacionado con los cír-
culos humanistas–, la cabellera negrísima y
rizada; las cejas bien perfiladas; las mejillas
redondas y encendidas, y los labios carnosos
otorgan al dios una sensualidad andrógina,
próxima a las representaciones habituales
de la Grecia clásica. Un rasgo acentuado más
todavía, dejando de lado la musculatura del
brazo, por la piel lisa y sin pelo del torso que
la túnica deja a la vista en buena medida.
Vine shoots and bunches of grapes crown
abundantly the beardless young man, who,
with a classic reclining posture, is looking at
us with sleepy eyes and he is offering a glass
of wine held in his left hand. A simple and
smart wineglass made of Murano glass,
in which the valued liquid is vibrating,
considered inspiration of poets and artists
since antiquity. What is not surprising is
that Caravaggio, as lots of authors did,
made Bacchus, the god who invented vine,
connected with the fertility of Nature, the
protagonist of some of his works. In this one
–carried out between 1596 and 1597 by car-
dinal Del Monte, his patron, related to the
humanist circles–, his black curly hair, his
shaped up eyebrows, his round and blushed
cheeks and his thick lips give to the god an
androgynous sensuality, which is close to
the representations in classical Greece. This
is a more noticeable characteristic because
of his smooth skin without hair, a thing that
the tunic lets us see and that makes us to
forget the muscles of his arm.
Aquest nexe va continuar amb alguns dels seus
descendents. De tornada a Grècia, després de
re-córrer diferents països fins a atènyer Frígia,
el lloc d’origen, on Cíbele, la Gran Deessa Mare,
el va purificar i el va instruir en els rituals, es
va casar amb Ariadna i es va dedicar a introduir
arreu el culte en honor seu. Dos dels seus fills,
Estàfil -que significa el raïm- i Enopió -el
cabrerot de raïm- van promoure el conreu de
la vinya i tres besnetes del primer van ser les
Enotròpies -les vinyataires-. El seu pare, Ànios,
rei de Delos i sacerdot d’Apol·lo -del qual era
fill-, les va dedicar a Dionís, qui, en reciprocitat,
va concedir que Eno, Espermo i Elaida, que així
es deien, transformaren les coses sobre les quals
posaren les mans en vi, blat i oli, respectivament.
Ovidi, a Les metamorfosis, narra que el déu va
lliurar a les noies una gràcia “tan gran com no
es podria ni creure ni esperar”, perquè allò que
tocaven “es convertia en grans i en licor de vi pur
o de clara llet de Minerva (una metàfora del suc
de les olives) i així produïen moltes riqueses”. En
definitiva, l’anomenada “trilogia mediterrània”,
base del règim alimentari. De fet, Agamèmnon
les va obligar a “proveir amb el seu do celeste
l’argòlica flota”, és a dir, a alimentar l’exèrcit
grec en la campanya contra Troia. Tanmateix, en
van fugir i van demanar ajuda al seu benefactor,
que les va transmutar en colomes.
L’hedonisme, l’alegria de viure i el caràcter festiu
sempre han estat presents en les representacions
de Dionís o Bacus. Segons Filòstrat el Vell (segle II
aC), per exemple, l’illa d’Andros estava sotmesa
al seu imperi fins al punt que el seu riu era de vi
i, a les vores, en compte de canyes, hi havia tirs,
bastons plens de grops (nus de la fusta, un símbol
del cep) guarnits d’heura i fulles de parra, l’em-
blema del déu i dels seus sàtirs i bacants o mènades
(boges). Els habitants -fins i tot els infants- es
trobaven en estat permanent d’embriaguesa i
d’èxtasi bàquic, i es divertien cantant la glòria
del “riu diví”. Una vegada, Dionís va honorar
amb la seua visita l’illa, on va arribar en un
vaixell acompanyat d’un parell de tritons.
Baco –el nombre que adoptaron los
romanos– o Dioniso, hijo de Zeus y
Sémele, enseñó a los hombres el conreo
de la viña y la elaboración del vino,
acciones que le permitieron ganar cada
vez más adeptos. Cuenta el escritor
Robert Graves, en Los mitos griegos
(1995), que Eneo, rey de la ciudad de
Calidón, fue el primer mortal al que le
dio una cepa, pero que Icario, un ciu-
dadano de Atenas, se anticipó a hacer
el vino: el dios le enseñó a elaborarlo
en agradecimiento por haberlo acogi-
do en su casa. Desgraciadamente, en
el bosque de Maratón, obsequió con
una cata a un grupo de pastores que, a
causa de la embriaguez, creyeron que
los había envenenado y lo mataron.
Cuando los culpables fueron castigados,
se instituyó el Festival de la Vendimia,
en el que se efectuaban libaciones en
honor a Icario. Las fiestas dionisíacas,
muy influenciadas por los misterios
orientales, orgiásticas, se caracteri-
zaban por el furor desenfrenado al que
llegaban las celebrantes –las llamadas
bacantes–, sobre todo en las épocas
más antiguas, de las que nos han llega-
do testimonios.
Este nexo continuó con algunos de
sus descendientes. De vuelta a Grecia,
después de recorrer diferentes países
hasta llegar a Frigia, el lugar de origen,
donde Cibeles, la Gran Diosa Madre, lo
purificó y lo instruyó en los rituales, se
casó con Ariadna y se dedicó a intro-
ducir por doquier el culto en su honor.
Dos de sus hijos, Estáfilo –que significa
racimo– y Enopión –el redrojo de la
vid–, promovieron el conreo de la viña
y tres bisnietas del primero fueron las
Enotropeas –las viñeras–. Su padre,
Anio, rey de Delos y sacerdote de Apolo
–de quien era hijo–, las dedicó a Dio-
niso, quien, en reciprocidad, concedió
que Eno, Espermo y Elaida, que así se
llamaban, transformaran las cosas
sobre las que ponían las manos en
vino, trigo y aceite, respectivamente.
Ovidio, en Las metamorfosis, narra
que el dios dio a las muchachas una
gracia “tan grande como no se podría
ni creer ni esperar”, porque aquello
que tocaban “se convertía en granos
y en licor de vino puro o de clara leche
de Minerva (una metáfora del jugo de
las aceitunas) y así producían muchas
riquezas”. En definitiva, la llamada
“trilogía mediterránea”, base del régi-
men alimenticio. De hecho, Agamenón
las obligó a “proveer con su don celeste
la argólica flota”, es decir, a alimentar
el ejército griego en la campaña contra
Troya. Sin embargo, huyeron y pidieron
ayuda a su benefactor, que las trans-
mutó en palomas.
El hedonismo, la alegría de vivir y el
carácter festivo siempre han estado
presentes en las representaciones de
Dioniso o Baco. Según Filóstrato el Viejo
(siglo II a. C.), por ejemplo, la isla de
Andros estaba sometida a su imperio
hasta el punto de que su río era de vino
y, en las orillas, en lugar de cañas había
tirsos, bastones llenos de nudos (el sím-
bolo de la cepa) adornados de hiedra y
hojas de parra, el emblema del dios y de
sus sátiros y bacantes o ménades (locas).
. 37
Bacchus –the Roman name– or
Dionysius, son of Zeus and Semele,
taught humans about grape farming
and wine elaboration, actions which
give more followers to him. The writer
Robert Graves tells, in The Greek myths
(1995), that Oeneus, king of Calydonian,
was the first mortal who received a vine.
But Icarius, an Athens citizen, made wine
first: the god told him how to do it in
appreciation for taking him in. Unfor-
tunately, in the Marathon forest, he gave
a taste to some shepherds that, because
of the drunkenness, they thought he
had poisoned them and they killed him.
When they were punished, the Grape
Harvest Festival was introduced and
they made libations in honour of Icarius.
Dionysian parties, very influenced by
oriental mysteries, orgiastic, they were
characterised by the frenetic furore of the
celebrants –called bacchantes– mostly
in more ancient eras, from which we
have testimonies.
This connection continued with some
descendants. When he arrived to Greece,
after going through some countries
and arriving to Phrygia, the original
place, Cybele, the great mother goddess,
purified him and instructed him on the
rituals. Then he married Ariadne and
introduced worship in his honour. Two
of their children, Staphylus –which
means grape cluster– and Oenopion –
late fruit in vines– promoted grape far-
ming and three great-granddaughters
of Staphylus were the Oenotropae –the
winegrowers–. Their father, Anius, king
of Delos and Apollo’s priest and son,
dedicated his daughters to Dionysius,
who gave to Oeno, Spermo and Elais the
power of transforming everything they
touched in wine, wheat and oil, respec-
tively. Ovid, in Metamorphoses, tells
that the god gave to the girls a grace “so
big that it couldn’t be expected”, because
what they touched “became grains,
wine or clear milk of Minerva (the oil
metaphor) and this way they produced
wealth”. In conclusion, the “Mediterra-
nean trilogy”, the basis of the diet. In fact,
Agamemnon made them “provide with
their celestial gifts the fleet from Argos”,
which means, feed the Greek army in the
campaign against Troy. Nevertheless,
they ran away and their benefactor
transformed them into doves.
The hedonism, the joy of life and the
festive personality always have been
in the representations of Dionysius or
Bacchus. Philostratus the Elder (2nd
century BC), for instance, said that his
empire subdued Andros island up to the
point that its river was wine and there
were thyrsus instead of canes at the
shore, which were sticks plenty of knots
(the symbol of vide) decorated with ivy
vines and grape leaves, the emblem of
the god and its satyrs, bacchantes or
maenads (mad women). The residents
–including children– were always
drunk and in a Bacchic ecstasy and they
had fun singing about the “divine river”.
On one occasion, Dionysius honoured
the island with his visit, where he came
on a ship with two tritons.