cel·lofana d'un caramel), els músics mai no miren el públic ni intenten comunicar-s'hi de cap altra
manera que no sigui amb l'emissió de so del seu instrument, que passa pel control del director,
que sí que els mira als ulls... Tot plegat està pensat perquè l'atenció del públic se centri únicament
en el so. La música és un art abstracte i, com a tal, cal deixar que cada cervell el processi com
vulgui. Però..., què passa quan fem que els músics es comuniquin amb el públic amb més
elements? I si els animem a riure o plorar mentre toquen? O fem que moguin el seu cos segons el
que els dicta la música? O que, conjuntament, formin una coreografia que ajudi a l'expressió de la
música, que faci que aquells sons arribin al públic amb més informació, no solament la sonora?
Què passa, doncs, quan la música clàssica incorpora altres elements comunicatius a més del so?
El primer que passa és que cal assajar el doble. La música de concert, la música simfònica —i en
aquest cas, la música de Mendelssohn— és molt difícil de tocar. El treball individual és molt
important per aprendre bé què ha de tocar cadascú, però la sincronització amb la resta
d'instruments és bàsica i en una proposta com aquesta, el director no hi és present: cal aprendre
de memòria més de 40 minuts de música, interioritzar els moviments coreogràfics i acoblar els
moviments propis amb els de tota l'orquestra. A més, hi ha dues intervencions del cor, un cor
format per 55 membres que interactuen musicalment i coreogràficament amb els 60 de l'orquestra.
La memòria, en aquest concert, juga un paper fonamental per als intèrprets. Però no oblidem que
precisament la memòria és un dels elements més importants a l'hora d'escoltar música. Tots els
compositors saben que el públic té memòria, memòria auditiva, gràcies a la qual es pot reconèixer
el tema principal d'una obra cada cop que apareix, o recordar un joc rítmic que es torni a repetir i
ens ajudi a seguir el fil d'una obra, o comparar de forma immediata un fragment de l'obra que més
endavant torna a aparèixer encara que lleugerament modificat. La memòria auditiva és com la
pertinència retinal, aquest fenomen de la nostra vista que permet que veiem moviment al cinema,
encara que tots sabem que en realitat es tracta de fotografies estàtiques emeses una darrere
l'altra a gran velocitat. El nostre sentit de la vista ens "enganya" i, quan una imatge ha marxat,
aquesta es manté en la nostra retina durant unes dècimes de segon després d'haver-se retirat,
cosa que permet anar enllaçant imatges una darrere l'altra i així tenim la sensació de moviment
cinematogràfic. De manera semblant, sense haver de fer cap esforç especial, la nostra memòria
auditiva ens permet reconèixer temes musicals a curt termini i gràcies a aquesta capacitat podem
gaudir de la música i seguir el discurs d'una obra musical sense cap problema (aquesta mateixa
memòria auditiva és la que ens permet reconèixer la veu dels nostres amics, o el soroll del cotxe
del veí que cada dia arriba a la mateixa hora).
El concert inclou alguns fragments amb intervenció d'un cor mixt (veus agudes i greus), cosa que
permet fruir d'un concert simfonicocoral complet. Alhora, un cor sobre l'escenari amplia
enormement les possibilitats coreogràfiques i visuals. En el món coral, el moviment és un fet més
Dossier pedagògic Somnis de Músic