Les dues il·lustracions presenten colors càlids i naturals que, segons l'autora, "lliguen amb el que
jo volia transmetre, una actitud natural davant les coses, sense artificis, una actitud que permeti
jugar i moure's, que no estigui preocupada per les normes, aquestes normes que sempre et fan
tenir por d'equivocar-te i no et deixen avançar ni passar-t'ho bé. He volgut que els meus
personatges fossin una mica esbojarrats, que no tinguessin por de capgirar-ho tot, de provar jocs
impossibles i de buscar nous punts de vista".
La il·lustració de la portada i la contraportada presenta deu músics tocant diversos instruments, en
posicions sovint impossibles, i emetent el so cap a direccions diferents, tal com succeeix en el
concert gràcies al moviment que els músics fan dalt de l'escenari. La imatge ens transmet el
moviment dels intèrprets, però també el moviment de la música. És interessant remarcar el joc de
mirades que hi ha: uns músics intercanvien mirades, d'altres miren cap amunt o cap avall, buscant
el públic, i d'altres toquen amb els ulls tancats, sentint profundament el moment que estan vivint o
fins i tot potser imaginant algun dels somnis de músic que apareixen al llarg del concert. Hi ha un
dels músics que no està tocant, però que participa totalment del conjunt. Aquest és un dels
elements importants de la proposta: prendre consciència que els intèrprets formen part d'un tot,
que els músics no solament s'han de preocupar de la seva partitura, sinó del conjunt global. Que
quan deixen de tocar el que hi ha al seu paper, la música continua i ells segueixen formant part
del conjunt.