Es tocava entre els actes quart i cinquè. És el fragment més famós de
Marxa nupcial
5'00"
tota l'obra: s'ha imposat com a música de casament arreu del món. Al
final de l'obra de Shakespeare hi ha tres casaments alhora, així que la
música de noces hi és ben present.
Marxa fúnebre
1'30"
Paròdia d'una marxa fúnebre: comença el fagot marcant el ritme (amb
l'ajut de la timbala) i s'incorpora el clarinet amb una melodia trista, però
amb tocs d'humor. Acaba el fagot sol amb una nota ben greu. A l'obra
de
teatre
s'interpretava
mentre
els
comediants
fan
la
seva
representació.
Intermezzo
4'00"
Cor 1
4'00"
Obertura
4’00”
Cor 2
5'00"
Al final del segon acte. Com unes onades que venen i marxen o com
corredisses de les fades entre les branques d'un bosc màgic. Cal una
feina molt important de compenetració ja que cada "onada" està
interpetada per diferents instruments que no toquen tota l'estona, sinó
que fan només un fragment de la melodia i la deixen a l'aire per a que
un altre la reculli. El joc de colors de l'orquestra és constant: ara cordes,
ara fustes, ara metalls, ara greus, ara aguts... Un solo de violoncels
introdueix la petita marxa final, simpàtica i alegre, amb un ritme ben
marcat i bon humor.
Les fades vetllen el son de la reina Titània: espanten serps, tritons,
eriçons, escarbats i aranyes per a que la reina dormi tranquil·la. També
demanen al rossinyol que entoni una cançó de bressol. L'orquestra imita
el molest brunzit dels insectes.
Aquest fragmet va ser compost per Mendelssohn als 17 anys i apunta
l’esperit joganer que impregna la resta de números que va compondre
quinze anys més tard.
Després dels quatre acords màgics del món de les fades i sobre la
música de l'obertura, el cor canta: "Balleu tots alegrement i que cantin
les fades i els follets".