PREMIS LITERARIS
9
Un dia quan anàvem a agafar crancs ens vam adonar de que allà on estaven sempre els crancs no hi havia res i llavors vam escoltar un soroll estrany que venia del final de la cova. De sobte, van sortir molts crancs petits i darrere seu uns altres molt més grans. Un noi jove va dir:
- Vah, no són res per mi! I va anar cap a un dels grans amb una llança, però, els crancs havien desenvolupat una habilitat molt estranya. Podien llançar descàrregues des de les seves tenalles i van agafar el noi i se'l van menjar en un tres i no res.
- Correu! -vaig dir. Els crancs ens volien menjar! Vam nedar tant ràpid com tot el ràpid que vam poder i vam entrar a l’ajuntament.
- Què era allò? - algú va preguntar.
- No ho sé, però el que sí sé és que no deixarem que ens mengin! - vaig cridar.
Però just després de dir això, van entrar els monstres. Es van menjar molta gent i vaig cridar: - Al segon pis! Hi ha armes!
Vam pujar i vam agafar totes les pistoles que hi havia i vam disparar als crancs però no els hi passava res. Tenien com un camp de força i com no podíem fer res, vaig sortir per la finestra i vaig pujar a la superfície. Vaig sortir fora l’aigua i un dels crancs, en tocar el líquid, es va convertir en un cranc normal i petit.
Així doncs, vaig agafar una pedra de meteorit i li vaig llançar a tots els crancs. Però, quan ja pensava que estaven tots, vaig veure un cranc que estava a punt d’agafar a en Marc i vaig llençar-li la pedra a en Marc, com quan érem petits i jugàvem a passar-nos la pilota, i li vaig cridar:
- Marc darrere!
Ell, per sort, se’n adonar i va agafar la pedra i amb ella va tocar el monstre però amb la mala sort que abans de tocar-lo, va fer-ho el cranc i de retruc va enviar una descàrrega que el va deixar sense sentit.
- Marc... Marc estàs bé? - li vaig preguntar.
- On estic? - em va respondre
- Estàs a l’hospital. El cranc et va picar però ja està, t’han curat i...no em tornis a donar aquest ensurt!
- Aleshores en Marc amb veu misteriosa va dir:
- Tranquil crec que a partir d’avui el món estarà més segur.
Tot seguit en Marc va apropar la seva mà a la meva.
- Què fas! - vaig cridar de dolor.
- M’acabes de donar una descàrrega a tot el cos, què et passa Marc?
Ho vaig entendre tot al veure com brillava la seva mirada. En Marc havia estat contagiat pels crancs i ara tenia el mateix poder que ells.
Al marxar de l’Hospital en va picar un ullet, i em va dir:
- Crec que el meu destí és ajudar a salvar la humanitat. Ara tenim un secret que haurem de mantenir per sempre.