Recordo molt bé que era a la cuina amb la meva tieta quan de sobte vaig rebre al meu mòbil un missatge: “Heu obtingut un lloc de treball a un centre educatiu públic. Entreu a ensenyament.gencat.cat (Serveis territorials)”. Eren les déu i mitja del divendres, 20 de gener. Al principi no m’ho creia (de fet encara no m’ho acabo de creure del tot), però vaig estar consultant la pàgina i així era: tenien una plaça per a cobrir com a mestre d’educació especial en una escola de la província de Girona, al municipi de Lloret de Mar, a la que li deien Pompeu Fabra. Era l’inici d’una aventura…
Vaig avisar a tota la meva família i a molts dels meus amics i amigues de la noticia, vaig arreglar papers, preparar la maleta, acomiadar-me en persona de qui vaig tenir l’oportunitat i el diumenge em trobava viatjant de Xirivella a Lloret de Mar. El meu primer nomenament com a mestre, i a més d’educació especial... Qui m’anava a dir que tindria l’oportunitat de trobar feina del que havia estudiat a la universitat poc després d’haver acabat els estudis de postgrau i no saber què fer amb la meva vida!
D’esta manera vaig començar a treballar en aquesta IMMENSA escola (la primera setmana no feia més que perdre'm pels passadissos). L’acollida i l’ajuda que vaig rebre per part dels companys i companyes docents i no docents fou excel•lent, tot i que havien d’estar pendents dels seu treball perquè la maquinària del segon trimestre ja estava engegada.
D’esta manera em vaig posar les piles i vaig començar el meu treball dintre de l’escola, amb les instruccions que l’Ester Matas m’havia deixat per substituir-la (tant els nens com jo esperem que et recuperis prompte i tornis a acompanyar-los per la senda de l’aprenentatge). M’havia de fer càrrec de molts nens i nenes amb característiques molt particulars i diverses, tal i com era d’esperar. Per sort, els nens i les nenes em van rebre molt bé i vam tractar de continuar el que l’Ester havia iniciat. Era un treball difÍcil estar a la seva altura per tot el que em contaven tots, però no es tractava d’una competició sinó de tractar de fer-ho lo millor possible, i així m’ho vaig plantejar i ho continuaré tractant d’aconseguir al futur.
Ara mateix reflexiono i desconec fins a quin punt he afavorit l'aprenentatge dels alumnes: sento que la coordinació amb el tutor és fonamental, els nens i nenes en ocasions fan cares de desconcert, de vegades tinc els meus dubtes de connectar al màxim amb l'alumnat.