Arts de Bruixeria___________________________
(Una breu descripció del terror viscut per un pobre bastard en la tarda del 25 d’agost
del 79 A.C, en algun lloc no tan distant del Vesuvi)
Les ovelles bevien tranquil·lament l’aigua de la riera, mentre el pastor seia sota l’olivera.
Primus estava exhaust, encara que ni tan sols hagués arribat el migdia. Els fets dels
últims dies l’inquietaven i insistien, de cop i volta, en tornar al seu cap sense demanar
permís.
Pensava en els seus amos, que a cada nit immolaven un nou sacrifici a Júpiter, amb
esperances de calmar els seus ànims. La muntanya s’enrabiava i el terra tremolava, i ja
no sabien a qui recórrer. Drusus, el seu germà petit, havia estat enviat a buscar un
sacerdot a Herculaneum per beneir la vil·la dels senyors, o potser saber el seu destí. No
havia parat massa atenció quan els amos li ho explicaven, i tampoc era del seu interès,
mentre no hagués d’anar-hi ell mateix...
La muntanya tornava a grunyir, com si no
pogués esperar ni un minut més. Primus no feia
gaire cas. Mentre fos sota l’ombra de l’arbre,
res li passaria. Ara pensava en el matí, calorós
com qualsevol altre que passés a l’agost. Va
ser l’últim cop que la terra havia tremolat. “Si
Júpiter realment està enfadat”, reflexionava,
“no serà només amb els amos”. Amb tota la
gent que vivia al voltant, un sol vedell sacrificat durant la nit no seria prou pel gran Pare
Pluja.
La set potser li feia pensar massa. Arrossegant-se fins a la riera amb les ovelles, es va
posar a beure amb les bèsties.
L’aigua corria graciosament entre les pedres seguint el seu curs gairebé mil·lenari. Un
soroll tranquil, pacífic, gairebé mut es barrejava amb els altres sorolls d’aquell lloc idíl·lic.
L’aigua corria, corria… I ara, tremolava. El terra tremolava. La muntanya tremolava. I el
sol, que fins ara s’alçava imponent en el cel, era empassat per les cendres en aquell
paisatge, ara infernal.