La finestra (tres altars)_______________________
No m’he pogut resistir, avui he obert la finestra.
Em trobava netejant el seu marc blanc mentre escoltava música per no sentir l’esgarrifós
agut que emetien les sirenes, amb les persianes abaixades perquè em fos més fàcil no
pensar en la situació d’allà fora.
Però quan va acabar la cançó, per primer cop en
moltes setmanes, l’horrorós so que tant intentava
evitar havia parat. Fins i tot aquelles bateries
s’acabaven, però en aquells moments, potser a causa
de la meva il·lusió, vaig pensar que el que havia
acabat era la batalla.
I mentre tibava de la corda que em deixaria veure el món exterior, tan temorosa que les
meves mans més aviat acariciaven la tela, les meves esperances tan infantils van anar
desapareixent, convertint-se només en un ressò al fons de la meva ment.
Els vidres estaven plens de la pols que es va aixecar el primer dia i en un acte
d’inconsciència vaig decidir obrir la finestra per veure-hi millor. Mos braços es refermen
al mur de casa meva, per treure el cap i observar tant com pogués.
Hi havia fum i cendra que picava als ulls, que ascendien cap al cel per intentar camuflarse
com un núvol de tempesta. Es podia veure el roig més viu a l’horitzó, bellugant-se
innestable, buscant alguna cosa que cremar per poder seguir existint, com quan
t’ofegues i busques l’aire desesperadament.
Hi havia altres petits focus més propers, d’aquells edificis de pedra marró que es van
construir fa cent anys, però em comptes de viure-hi persones ara hi vivien negocis. Al
parc de davant de casa ningú hi havia calat foc: els arbres i les seves fulles verdes es
podien observar un parell de metres sota la meva finestra.
Sí que hi havia destrosses. Tant les estàtues d’aquells que es consideraven herois com
la seva glòria havien estat derrocades i esmicolades, utilitzades com a projectils les més