morts tirats als carrers com si fossin simples objectes i un munt de soldats amb les armes
ja preparades per posar fi a la vida de
qualsevol que se’ls imposés. Tan ràpid
com havia girat el cap per veure la
ciutat, l’havia apartat de la finestra. Per
intentar evitar i recordar aquelles
escenes tan dantesques, va decidir
submergir-se en la lectura del seu llibre
mentre s’arraulia al costat de la seva
mare per evitar tenir en el seu camp de visió les escenes de l'exterior. Portava ja vint
pàgines del llibre quan va arribar al poema que més admirava, on tenia el seu vers
preferit subratllat que era “poguessin alliberar-te, tu sola, tu primera, /de topar mai el dol,
Ixena”, el qual només va arribar a entendre del tot després de viure tot el que havia
viscut durant el darrer any. Llegint aquest poema tot el que li venia al cap era el record
de la seva infantesa i, com aquesta, se li havia escorregut com sorra entre els seus dits
per culpa de la guerra. La Bahar sempre havia tingut una vida relativament normal:
anava a l’escola, quedava amb les seves amigues, feia els deures amb el seu germà
gran…
Entre tots aquests records n’hi havia dos que l’havien marcada: el seu novè aniversari i
la primera vegada que va sentir la sirena antibombes. La Bahar havia nascut en plena
primavera, d’aquí prové el seu nom en iranià, amb el floriment de la naturalesa que es
despertava després d’haver estat dormint durant l’hivern. A causa d’això, tots els seus
aniversaris solien ser molt especials però, el que més la va marcar, va ser el seu novè
aniversari. Per aquell dia, la seva família li va organitzar una festa sorpresa amb tota la
decoració ambientada en la primavera. Tots els seus familiars i amics més propers van
assistir-hi, li van regalar el kit de dibuix que tant volia i, el més important, li van regalar
el poemari Els fruits saborosos, el qual ràpidament es va convertir en un dels seus llibres
preferits. Però aquest record s’oposava a la memòria de la primera vegada que va sentir
l’alarma antibomba. El dia havia començat com qualsevol altre, encara que és veritat
que des de feia dies existia un sentiment d'inquietud entre la població, però la Bahar no
li havia donat importància. El problema va venir al migdia, just després de dinar, quan la
Bahar i la seva família es trobaven al menjador mirant la televisió i, de sobte, van sentir
que una alarma amb un soroll que penetrava les orelles va començar a sonar. Al principi,
tots van pensar que aquell soroll provenia de la televisió, però es van adonar de la dura
realitat quan, dos minuts després, van senir una gran i llunyana explosió que els
va deixar a tots de pedra. En aquell moment, la Bahar es va adonar que el seu món