Primavera_________________________________
Era una tarda de maig on, si hagués estat un dia normal, es podrien haver vist nens
jugant al parc, avis parlant sobre què ha passat a la telenovel·la que estaven veient o
mares intentant tranquil·litzar els seus nadons, als quals encara els quedava una llarga
vida per viure, però, com he dit abans, no era el cas.
La Bahar, la protagonista d’aquesta història, es trobava a l'autobús on havia pujat amb
els seus pares i el seu germà per intentar sortir del país i, així, fugir de la guerra. El
vehicle es trobava en un estat lamentable: molts seients estaven mig trencats, hi havia
un munt de taques de substàncies sospitoses per tot el terra i, per culpa de l’aglomeració
de gent que hi havia, l’aire feia una certa pudor d’humanitat. La Bahar s’havia assegut
amb la seva mare en els seients que es trobaven al final de l’autocar, mentre que el seu
germà gran i el seu pare s’havien quedat a la part davantera dempeus, carregats amb
les poques pertinences que s’havien pogut emportar. La Bahar s'havia posat al costat
de la finestra, lloc que sempre li havia agradat però que es penediria d’haver triat més
endavant, i entre les seves cames havia col·locat la seva petita motxilla, on havia
guardat el seu llibre preferit i un parell de joguines que havia aconseguit endur-se.
Devien haver passat ja un parell d’hores d’ençà que la Bahar i la seva família havien
pujat a l’autobús. Per entretenir-se, la Bahar va començar a analitzar la seva mare. La
Roshni, a ulls d’ella, era la dona més bonica que existia al món, però és veritat que amb
l’esclat de la guerra s’havia vist perjudicada. Els seus ulls, que antany havien estat tan
brillants i jovials, ara sempre tenien una mirada de preocupació constant
complementada amb unes ulleres ben marcades a causa de les nits sense dormir. La
seva pell es trobava tota seca i marcada per línies d’expressió i els seus llavis ara els
tenia tot ferits, ja que havia agafat la mania de mossegar-se’ls a causa de l’estrès. Tot i
això, sempre tenia un somriure d’orella a orella per a la Bahar.
Després d’una estona, l’autobús va començar a sacsejar-se a causa de les males
condicions de la carretera i, això, no volia dir altra cosa sinó que havien arribat a la
següent ciutat i que només quedaven unes vuit hores per aconseguir travessar la
frontera i fugir d’aquella maleïda guerra. La Bahar, durant els seus deu anys de vida,
mai havia viatjat fora de la seva petita ciutat, així que va sentir curiositat per veure més
o menys com era aquella i es va girar cap a la finestra, cosa de la qual es va penedir a
l’instant perquè tot el que va poder veure van ser cases destruïdes per les bombes, civils