- Ho sap la seva família?
- No. T’he trucat a tu primer perquè en Marcel no parava de dir el teu nom i he
pensat que t’havia de trucar a tu primer.
- D’acord, moltes gràcies. Vaig de seguida cap allà.
-
Vaig estar tot el camí plorant i quan finalment vaig arribar vaig preguntar a la primera
doctora que vaig veure quina era la seva habitació. Quan vaig entrar a l’habitació vaig
fer-li una abraçada i vaig començar a plorar.
- Para de plorar - va dir. - No suporto veure’t plorant.
- Com et trobes? - li vaig dir amb un somriure mig fals perquè no es preocupés.
- Bé.
- Tot això ha sigut culpa meva. Si no t’hagués deixat…
- No ha sigut culpa teva, ha sigut meva per conduir borratxo.
- Però si no t’hagués deixat, no hauries begut.
- Deixa ja de torturar-te. D’acord?
- Entesos.
- Sento tot el que t’he dit, no era la meva intenció.
- També ha sigut culpa meva per no haver-t’ho dit abans.
- T’estimo.
- I jo a tu.
-
I de sobte em va fer un petó a la boca que no podré oblidar mai.
Lucía Justicia
2n d’ESO A
*****