Res no ha canviat___________________________
L’aire és ja d’un blanc grisenc: una mena de mescla en la ciutat renouera del cel que
davalla i de la pols que s’enfila. La contaminació no es redueix, com l’amor que sento jo
per a ell. La primera vegada que el vaig veure va ser tres caps d’any enrere. Érem els
dos en una festa quan ell sense voler em va llençar el seu got a sobre:
- Què fas? - li vaig cridar.
Ell em va mirar de dalt a baix.
- Res - va contestar - ha sigut sense voler.
Vaig anar a la cuina a rentar-me i ell em va seguir.
Estava emprenyada perquè el vestit que portava era
nou. Va intentar ajudar-me a rentar-me el vestit, però
no li ho vaig deixar. Va estar una estona disculpant-se
i com que no parava li vaig dir que el perdonava
perquè em deixes d’una vegada en pau. Les següents
hores de la festa vam estar tots dos junts i quan vaig decidir anar-me’n a casa ens vam
intercanviar els números de telèfon i vam acordar quedar un altre dia.
Vam estar veient-nos els següents dies. Una de les vegades vam quedar per anar a
sopar i allà em va dir si volia sortir amb ell. A mi ja feia temps que m’havia començat a
agradar i li vaig dir que sí.
Vam estar dos anys sortint. Durant aquell temps, ell feia molts comentaris que em feien
mal. Llavors un dia vaig arribar al límit i vaig decidir deixar-lo perquè ja no l’aguantava.
Vaig recollir totes les coses de casa i em vaig anar a passar la nit a casa dels meus
pares.
Unes hores després em van trucar per telèfon:
- Marta? - em diu una persona desconeguda.
- Sí. Qui ets?
- Hola, et truquem de l’hospital municipal.
- Què ha passat res?!
- Coneixes el Marcel?
- Sí, per què? - vaig dir molt espantada.
- Ha tingut un accident de cotxe quan estava borratxo.
- Què!!! I està bé?
- Sí. Només s’ha trencat la cama i té alguns blaus.