Marxem de casa teva i anem caminant pel passeig marítim tots dos junts. Allà, mentre la tarda
es va acabant i el sol s’apaga, em dius que has de marxar. No ho puc evitar i em poso trista.
Llavors, penso en la sort d’haver-te tingut a prop meu durant set anys, i em sento molt agraïda
per aquest moment. Ens abracem fort, com si tot s’acabés. I de cop desapareixes, i queda
només una suau brisa que m'acarona la cara i sento com diu “t'estimo”. Et trobaré a faltar fins
que ens tornem a veure, però, de moment, dono gràcies per tot el viscut i et recordo cada dia.
Suposo que aquesta deu ser la part positiva d’una nit d’insomni, retrobar-se amb els que més
t’estimes i que ja no són aquí amb tu.
Mariona Garcia
3r d’ESO B
*****