l'edifici. No hi vaig donar massa importància. Passats deu minuts, vaig sentir sirenes
d'ambulància i de policia que s'apropaven.
Jo, curiós com sempre, vaig voler saber què estava succeint i vaig sortir a observar des del
balcó, però no vaig veure res, només les llums blaves dels vehicles d'emergències. Un calfred
em va recórrer el cos, tenia la sensació que alguna cosa acabava de passar. La barreja de
son i d'esperit d'investigació em van superar i vaig voler baixar...
A les 00:49, hora que marcava el meu rellotge, vaig aparèixer al meu portal amb el pijama i
les sabatilles posades. En sortir al carrer, el vent em va donar en tota la cara, bufava molt fort
aquella nit. Em vaig apropar tot el que vaig poder sense que la policia em veiés massa.
Allà, entre les ombres de la nit i les sirenes, vaig poder veure el cadàver, que ja en un principi
em va semblar el del senyor Enric. El cor se'm va aturar i vaig voler pujar ràpidament a casa
meva. L'endemà a l'ascensor ja comprovaria si la tragèdia havia sigut aquella amb la qual
especulava.
Vaig marxar d'allà, vaig entrar per la porta del meu edifici i em vaig disposar a polsar el botó
perquè baixés l'ascensor. No anava: el vent havia provocat que la llum marxés i per tant ara
em tocava pujar a peu per les escales, a les palpentes. El cor em va començar a bategar més
de pressa i jo, sense mirar enrere, vaig voler pujar els set pisos de cop, perquè aquell malson
s'acabés d'una vegada.
En el replà del sisè em vaig trobar amb una situació que em va deixar allà clavat. Em vaig
trobar amb una noia cridant i plorant d'una forma molt estranya. En veure'm, em va dir el seu
nom, Catrina.
En aquell instant vaig conèixer el final de La paraula del vent i qui era l’assassí emmascarat i
turmentat. Algú que no ho semblava pas.
Marc Ortega
1r de batxillerat B
*****