L’últim conte_________________________________
Suposo que el fet de veure'l cada dia a l'ascensor en certa manera em
reconfortava. Aquell home i jo baixàvem junts diàriament a la mateixa
hora, a les vuit menys deu, amb l'ascensor de l'edifici. Les finalitats, però,
eren distintes: ell per anar a treballar i jo per dirigir-me a l'institut. Vivia al
sisè i jo just a sobre seu, al setè. He de confessar que l'Enric, que així es
deia aquell senyor, era l'únic dels meus veïns que realment tenia una
veritable gràcia i amabilitat.
L'Enric vivia sol, era un professor a punt de jubilar-se que tenia com afició
escriure relats. Com ell sempre deia, no eren res de l'altre món però
pensava fer-los públics un cop s'hagués jubilat del tot.
Aquell home tenia una cosa especial, diferent, que crec que és convenient destacar. Cada
dia, a les vuit menys deu del matí, l'Enric m'anava fent cinc cèntims d'una de les seves
històries, m'explicava tot el que podia en el temps que la màquina trigava a baixar els sis pisos
fins a la planta baixa. El conte que m'explicava era l'últim que estava escrivint, el més llarg, el
més especial, aquell que havia de concloure el seu recull d’històries obscures i criminals.
En aquest punt em veig en l'obligació de fer un aclariment. M’havia començat a fer l'explicació
del seu escrit de forma accidental: un dia li va caure a terra un paper de la seva carpeta que
va despertar la meva curiositat. Jo vaig preguntar-li què era i allà va començar tot.
La paraula en el vent era el títol de la seva narració, que casualment coincideix amb el títol
d'un poemari del mestre Josep Carner. Fins on jo havia arribat, el relat explicava la història
d'un assassí emmascarat que vivia turmentat per l'ombra d'un dels seus crims més sonats:
els murmuris de la difunta Catrina, una de les vuit noies a les quals havia tingut retingudes en
les golfes d'una casa de camp i a les quals havia torturat i violat fins a portar-les a la mort.
Aquella veu xiuxiuejant ressonava al seu cap les nits en què el vent bufava amb força, de
forma agressiva, de la mateixa forma que bufava la nit que la Catrina va morir...
Jo vivia esperant el moment del final, baixava cada matí amb la intenció que aquell home
acabés el seu relat.
Una nit d'hivern em vaig quedar estudiant fins tard per a un examen de física que tenia
l'endemà quan, de cop i volta, vaig sentir un soroll estrepitós que venia d'alguna part de