Camí cap a la felicitat__________________________
Vaig començar a creuar-me amb ell a mitjan febrer. Cada dia, al sortir de casa per anar a
treballar, el veia passar arrossegant els seus peus cansats i, tot i que no el veiés, el so rítmic
del seu bastó anunciava la seva arribada. Calculava que tenia aproximadament uns 80 anys.
La seva barba blanca arreglada emmarcava un nas recte i uns ulls foscos, vius. Sempre
portava un abric gris i, tot i que el vent no tingués cap pietat amb les fulles dels arbres ni amb
la meva bufanda, a ell mai se li movia del cap el seu elegant barret del mateix color que l’abric.
A la mà, enfundada en un guant negre, portava sempre
un paquetet: Un esmorzar? Potser un croissant? I a qui
li portava? Milers de preguntes sense resposta em
venien al cap.
Els divendres, però, era diferent. El ritual de la seva mà aferrant la bossa marró era substituït
per la delicadesa amb què subjectava dues roses, una de blanca i una altra de vermella. Cap
a on aniria? A qui li portava les flors? Potser a un amor de joventut?
Un divendres que no havia d’anar a treballar el vaig veure passar. Era més tard que de costum
i aquell cop desfeia el camí pel qual ell veia desaparèixer cada matí.
Aquesta vegada no anava sol. Agafades de la seva mà no hi havia les roses, sinó que
subjectava fermament, alhora que amb delicadesa, la mà d'una nena d’uns tres anys. Dues
cuetes rosses es balancejaven al ritme dels seus petits salts, mentre mirava el que potser era
el seu avi; a la mà de la nena vaig veure una preciosa rosa blanca.
Als ulls de l’ancià hi havia una lluentor especial quan mirava a aquella nena petita La nena
mirava amb amor incondicional l’ancià, que cada dia, tot i que plogués, fes vent o el sol
abrasés la pell, caminava directe a buscar la seva dosi de felicitat.
Maria Calvo
1r de batxillerat B
*****