Biografia d’un roure_________________________
Va néixer quan era tardor, fa més de 100 anys, quan la seva llavor va ser plantada en
un petit recipient. En poc temps va tenir prou força per travessar la terra i sortir a
l’exterior, i el van portar a fora de casa, resguardat del vent i de la pluja, però amb prou
llum per fer-se gran. Quan ja podia aguantar-se sol, les mans petites del meu avi van
excavar la terra amb ajuda d’unes mans arrugades, les del seu avi, i van dipositar el seu
tronc prim i les arrels diminutes en la terra. Després el van regar perquè les seves arrels
beguessin i així creixés i es fes gran.
Aquesta història me la va explicar el meu
pare, a qui abans li havia explicat el seu
pare. Quan jo el vaig conèixer era ja molt
gran, havia crescut molt i el seu tronc
rugós era molt ample. A mi m’agradava
clavar l'ungla en la seva escorça tova, però
sense fer-li mal, i fer-li pessigolles. Era i és
l’arbre més gran del jardí.
El meu arbre em servia molt per guiar-me quan estava perdut o, també, quan era estiu
i tenia molta calor. Llavors caminava fins al meu roure i dormia a la seva ombra.
Un dia, un animalet, crec que era un esquirol, es va estirar i es va adormir en una de les
seves grans branques. També el meu arbre tenia un forat on vivien una família
d’ocellets, uns pardalets. L’avi em va explicar que quan ell tenia la meva edat, va haverhi
una tempesta molt forta i un llamp va caure molt a prop seu i gairebé es crema, però
per sort va ser un ensurt i ja està.
Una tarda va començar a bufar molt de vent i vaig anar amb el meu pare per comprovar
si estava bé. Com el vaig veure gairebé sense fulles, li vaig preguntar:
-Pare, el roure és calb?
-No, és perquè li han caigut les fulles
-I li tornaran a créixer els cabells?
-Sí, no et preocupis.