Destí________________________________________
Que si crec en el destí? Molt bona pregunta. Comencem pel principi:
El destí és considerat com la causa ordenadora del món i de la història. És una força
cega, sense passió o intenció, és una potència sobrehumana que s'escapa del control
humà i guia el curs de la vida de tal manera que la conducta no seria de lliure albir,
sinó predestinada. Creure en el destí significa pensar que els esdeveniments futurs
no es poden alterar, ja que estan fixats per endavant per poders sobrenaturals.
Si el destí existís, mai hauria fet que ella deixés de ser la meva dona de cada dia.
La meva alarma sonava a dos quarts de set, però sempre deixava que sonés un parell
de cops abans de llevar-me. A les vuit ja era a la dutxa, em vestia i en uns minuts ja
estava esmorzant. A dos quarts de nou havia de sortir de casa perquè el meu autobús
passava a un quart de vuit.
I així cada dia. El trajecte cap al treball era senzill, sense complicacions. Sempre
trobava un seient lliure i semblava que aquest estigués al meu nom, però suposo que
així era per a tots, ja que tothom seia sempre al mateix lloc.
Cada una de les persones que estàvem assegudes teníem un camí diferent. Tots
agafàvem el mateix bus cada dia a la mateixa hora i això era l'únic que ens unia. Diria
que cada un de nosaltres tenia un destí diferent, però us estaria mentint, perquè, com
he dit abans, el destí no existeix.
Perquè, si existís, aquell dia l’alarma hauria sonat a l’hora, jo hauria seguit la meva
rutina de sempre i hauria arribat bé per agafar el bus. Però, per a sorpresa meva,
aquell dia, quan estava corrents veient com el bus marxava, aquest es va parar
bruscament.
No havia estat el destí: havia sigut ella. Ella, la dona que sempre seia al meu davant,
la dona de les ulleres negres i els cabells arrissats. Ella va deixar de ser la dona de
cada dia, la dona que em somreia a un quart de vuit i res més. Va deixar de ser una
total desconeguda perquè va avisar el conductor i li va dir que m'esperés.