Un canvi a la meva vida
Fa set anys em van diagnosticar diabetis crònica tipus 1. Exactament va ser un 19 de maig, el dia del pare.
Aquell dia va ser bastant dur i trist ja que ens vam estar tota la tarda i tota la nit fent proves, per assegurar-se de que era diabetis i no una altre cosa el que m’ocasionava problemes. Ens van confirmar a les 12 de la nit que era diabetis, ens van dir que m’havien de fer més proves al dia següent i que el millor era ingressar-me. No entenia el que estava passant, només veia a la meva mare al meu costat i al pare marxar amb la meva germana.
L’endemà em vaig despertar molt d’hora i vem assistir a una xerrada sobre el que era la Diabetis, a quins àmbits afectava i com es podia tractar, ja que no te cura. En aquella xerrada vem comprendre que seria un gran canvi en la vida de tota la família. Jo en cap moment em vaig espantar, però si que em vaig fer un embolic ja que no em feia a la idea de com gestionar les situacions de hipoglucèmia, etc.
Aquella tarda em van posar un company d’habitació que també era diabètic. Es deia Eric i tenia 10 anys, però a ell l’havien ingressat perquè la seva hemoglobina estava pels cels. Vam acabar fent-nos bons amics i em va explicar que si tu saps controlar tot el tema del sucre, pots fer vida normal, això si, tenint cura d’alguns aspectes com l’esport, les llaminadures,... L'Eric em transmetia seguretat i energia a l’hora de parlar sobre la diabetis. A dia d’avui continuem sent bons amics.
Durant dos setmanes i mitja vaig estar ingressada a l'Hospital Trias i Pujol.
La estància allà no m’agradava ja que no podia sortir, veure els meus amics, anar al parc, a l’escola,... Aquells dies estava una mica trista, encara que la meva mare estava tot el dia amb mi. El meu pare venia cada vespre, després de treballar i aquells deu minuts que es quedava amb mi em feien realment feliç. Dos vegades a la setmana em venia a veure la meva germana, es posava molt contenta perquè jugava amb mi i em feia riure molt, estava molt alegre.
Crec que he hagut d’assumir una gran responsabilitat i molts compromisos i això m’ha ajudat a créixer. Vaig aprendre a ser conscient del que menjo i del que faig. Amb la diabetis puc fer una vida normal amb una bona alimentació controlada i amb l’ajuda de l’exercici físic.
Gisela Aliagas, 2on ESO A