EXPERIENCIAS PARANORMALES
Era un dia d’estiu. Unes amigues i jo vam decidir passar la tarda a la Maquinista. Un cop allà, vam donar voltes per tot el centre comercial i, de tant en tant, entràvem a alguna botiga. Així vam passar la tarda, fins a l’hora que ja havíem de marxar. Abans, la Marina, una de les amigues, va dir que volia anar un moment al bany, i nosaltres la vam acompanyar. Al moment de entrar, no vam notar res estrany, però va haver-hi un moment que es va sentir un soroll a uns dels lavabos, encara que no li vam donar importància ja que vam pensar que podria ser alguna noia que estaria allà. Mentre que estàvem esperant la Marina, ens vam posar a fer-nos fotos en el mirall, i quan va sortir la Marina, se’n va fer una. Vam sortir i ens vam anar cap a casa.
Passats bastants dies, la Marina em va convidar a la casa del seu poble i, en un moment donat, em va dir que mirés la foto que s’havia fet aquell dia, a veure si trobava alguna cosa. Jo, de primer cop d’ull, no vaig veure res, i llavors la Marina em va apropar la foto. Hi havia dos nens al final d’uns dels lavabos, un de petit i un de gran. Em vaig quedar sense paraules, ja que la foto estava en color i els dos nens estaven en blanc i negre. Semblava que els infants fossin dels anys 50, més o menys, perquè un portava una d’aquelles boines d’aquella època. A més, el nen més gran tenia com una cicatriu en el front.
No vam saber què fer amb aquella foto, si esborrar-la o guardar-la, però finalment vam decidir desar-la. Ara ja fa més d’un any que va passar aquell estrany fet.
Judit Niubó
4rt C
Cuando yo era más pequeña, mi abuela me contó cosas de su infancia, sobre lo que sucedía en los tiempos antiguos en mi pueblo, que se llama Daule. Ella me explicaba que en las noches, por el río, se oía a una señora que lloraba y gritaba “¡Mi hijo, mi hijo!”. Le llamaban los del pueblo “la llorona”.
Una tarde, ella y sus nueve hermanos fueron a llevar al menor de todos (que es mi tío Carlos) a ver a una curandera para que lo curara (mis bisabuelas y tatarabuelas creen mucho en estas cosas), y por el camino sentían que alguien los perseguía, por lo que comenzaron a correr.
Cuando se voltearon a ver que era, divisaron un hombre muy chiquito, como de 50cm, con un sombrero grande y la cara con verrugas. Al verlo, salieron corriendo. Vecinos decían que ya lo habían visto antes y le llamaban “duende”.
En esos tiempos había muchas murmuraciones sobre que veían muchas cosas por esa zona ya que era muy rural.
Heidy Magallanes
4º C