Quedava un escàs quart d’hora per a les dotze i l’inestable pols del vell home ja havia rubricat la
signatura a la sentència definitiva que el feia sortir per la robusta porta de fusta que, molt
probablement, havia creuat innombrables vegades. A partir d’aquell moment i fins fa escasses
dues hores, vaig ser propietari oficial del local i, consegüentment, tenia la potestat per fer
qualsevol modificació a la botiga.
El fet és que, com acostumo a fer el primer dia amb la majoria dels immobles que adquireixo,
em vaig disposar a buidar tot el local per poder planificar la futura distribució del nou negoci.
Per a aquesta àrdua tasca, tinc a la meva disposició una quadrilla de cinc homes i tres dones que
es van encarregar de buidar en hora i mitja tota la planta superior. I remarco el fet que hi hagués
planta superior perquè, tot i que no constava ni a les escriptures ni en la descripció de l’anunci,
hi havia un soterrani comunicat amb la botiga. Només en contemplar el gran espai que hi havia,
vaig veure multiplicats els meus beneficis amb la venda d’aquell local. A més, vaig pensar,
l’espai que ocupaven aquelles llibreries pressionades les unes amb les altres, encara augmentava
més la superfície real de l’estança.
Sense més dilació, i decidit que aquell seria el negoci del mes, vaig fer buidar els centenars,
potser milers, de llibres que hi havia dipositats amb un ordre excèntric sobre els antics
prestatges. El resultat de l’operació va ser un èxit, ja que, en menys de dues hores, la botiga era
buida i vint-i-cinc metres de vorera eren plens de gom a gom