Júlia Egido
primer De batxillerat
Narrativa en català (segon premi)
ETS VIU
D’entre tots aquells llibres, n’hi va haver un que em va cridar l’atenció. Es trobava entre
dos grans volums i, a primera vista, em va semblar que tenia un llom molt petit. Quan
m’hi vaig apropar per llegir-li el títol, vaig observar que no. Realment era més gran del
que pensava, era com si hagués crescut. Estava cansat i els ulls em pesaven però, tot i
això, vaig ser capaç de llegir el títol que duia escrit al llom: Ets viu. No sabia perquè
aquell llibre m’havia cridat l’atenció i no un altre, això encara m’atreia més. Hi buscava
alguna raó, potser tenia el llom cridaner, les lletres grans o una olor diferent, però no,
era un atzucac del qual no en sortia. El cert és que quelcom m’indicava que el llibre era
diferent a la resta. Crec que en aquell moment actuava per instint; el cor m’apropava a
ell i el cap em preguntava el perquè. No podia seguir amb l’angoixa de no saber quina
relació existia entre el llibre i jo, i el vaig obrir. No ho entenia. Vaig passar la primera
pàgina, la segona, la tercera, i així fins a la pàgina dues centes vuitanta tres i totes eren
en blanc, com si aquell llibre que algun dia es va perdre, també hagués perdut les lletres
d’aquestes pàgines i la biblioteca no les hagués pogut recuperar. A partir de la següent
pàgina, hi havia escrits uns símbols que no entenia, però que es repetien entre ells com
si es tractés d’una onomatopeia. Realment era fascinant. Tot i no entendre res del que
llegia, era un llibre que expressava molt. A més, hi va haver un detall que em va cridar
molt l’atenció, en part, perquè encara l’apropava més a mi; havia estat escrit amb una
ploma de tinta de color taronja, el meu color preferit de quan era petit. Recordo que tot
ho volia taronja: la motxilla, l’estoig, les sabates, etc. Sense adonar-me’n, vaig trobar
que havia avançat tres centes pàgines i que entenia el que llegia, escrit en el mateix
idioma que el meu; ara, però, amb la tinta de color blau. No entenia els canvis de tinta
sobtats, però segur que tenien algun significat, o potser no, potser només era que a
l’autor o a l’autora del llibre li agradava canviar de tinta perquè sí. Llegia i llegia i no
me’n cansava, m’identificava molt amb el protagonista i el que ell vivia em recordava a
escenes que havia viscut jo mateix de petit. Cada vegada que pensava que ja m’acostava
al final, veia que no, que encara em quedava un bon tros per acabar-lo. Era com si
tingués més i més pàgines. Vaig arribar a un punt, on el que llegia era el que vivia; el
llibre narrava que el protagonista es trobava a una biblioteca on hi havia tots els llibres