Vaig obrir el llibre per una pàgina a l’atzar i l’olor de pols i paper humit em va omplir
les narius. Era un dietari, escrit a ploma i amb un munt de dibuixos sobre entramats de
laboratori i mineralogia. A la primera pàgina desprès de la portada hi havia el nom del
propietari, un tal Nicholas Flamel. No deixava de ser un dietari i no volia ficar el nas on
no em demanaven, però la curiositat és el que fa que l’home es perdi.
No entenia gaire el que estava escrit, hi havia moltes paraules en llatí i estava ple de
dibuixos i símbols estranys. El que em va cridar l’atenció era la lletra, era idèntica a la
de l’Isaac. Primer vaig pensar que ho havia escrit sota un pseudònim i estava a punt de
tornar-lo a la prestatgeria quan un detall em va fer arrufar el nas. La data era de fa més
de 600 anys. No podia ser d’en Isaac aleshores, podria ser del seu avi o fins i tot del seu
besavi. Però les similituds amb la lletra de les cartes que m’havia enviat el meu amic em
deien que la meva intuïció no s’equivocava. N’estava segura, aquelles erres que
semblaven esses m’eren massa conegudes com per a confondre-les.
Sentia una mirada al clatell i instintivament vaig girar el cap, només per a trobar-me
amb els àngels de marbre que havia vist des de la planta baixa. Semblava que
m’estiguessin observant persistentment, amb mirades delatores.
Necessitava saber-ne més, ¿era en Nicholas Flamel el meu amic? Amb les poques coses
que entenia vaig confirmar que era un llibre d’alquímia. Pel que m’havia explicat el
meu tutor, els alquimistes buscaven la pedra filosofal per a aconseguir la immortalitat i
l’omnisciència completa. No sabia que tenia a veure l’Isaac amb un tal Nicholas Flamel
ni amb l’alquímia, però tot això no em feia bona espina.
Seguia passant els fulls ràpidament, per por que vingués l’Isaac i em descobrís. No
podia perdre temps i vaig saltar a l’última pàgina escrita, on només hi deia: ‘la pedra és
meva per fi’. Quedaven més pàgines, però aquestes estaven completament en blanc.
Els passos que es van sentir a un passadís proper em van fer tancar el llibre de cop i va
ser aleshores quan la vaig veure, al fons del buit que havia deixat a l’enretirar el llibre.
La mateixa pedra que hi havia dibuixada centenars de cops a les pàgines humides del
dietari. Podria ser la pedra que havia trobar el meu amic? Només era una hipòtesi, però
podria ser aquella la mítica pedra filosofal?
La vaig agafar curosament del seu lloc. Era més pesada del que semblava i juraria que
irradiava un dèbil resplendor i m’escalfava la mà poc a poc. Era com si tingués vida,
com si em cridés. Des del moment que els meus dits van tocar la seva superfície brillant
vaig sentir com aquesta energia em pujava pel braç i s’estenia per tot el cos, era com si
la pedra em controlés. Si de veritat era la pedra filosofal, seria jo la que controlaria
pràcticament la vida. En aquell moment vaig perdre el control de mi mateixa. Me la
vaig posar a la butxaca i vaig baixar les fredes escales de marbre amb la intenció de no
dir-li res a l’Isaac o a en Nicholas, ja no sabia com anomenar-lo.
No vaig haver acabat de posar la punta del peu a l’últim esglaó quan un soroll estrident
em va fer ajupir el cap i cobrir-me amb les dues mans. Va ser tan sols un moment,
encara que va fer tremolar tota la biblioteca. Volia sortir d’allà immediatament, però
una mà freda com el gel em va agafar del braç abans que pogués arrancar