Skapa't Juny | Page 30

Vaig obrir el llibre per una pàgina a l’atzar i l’olor de pols i paper humit em va omplir les narius. Era un dietari, escrit a ploma i amb un munt de dibuixos sobre entramats de laboratori i mineralogia. A la primera pàgina desprès de la portada hi havia el nom del propietari, un tal Nicholas Flamel. No deixava de ser un dietari i no volia ficar el nas on no em demanaven, però la curiositat és el que fa que l’home es perdi. No entenia gaire el que estava escrit, hi havia moltes paraules en llatí i estava ple de dibuixos i símbols estranys. El que em va cridar l’atenció era la lletra, era idèntica a la de l’Isaac. Primer vaig pensar que ho havia escrit sota un pseudònim i estava a punt de tornar-lo a la prestatgeria quan un detall em va fer arrufar el nas. La data era de fa més de 600 anys. No podia ser d’en Isaac aleshores, podria ser del seu avi o fins i tot del seu besavi. Però les similituds amb la lletra de les cartes que m’havia enviat el meu amic em deien que la meva intuïció no s’equivocava. N’estava segura, aquelles erres que semblaven esses m’eren massa conegudes com per a confondre-les. Sentia una mirada al clatell i instintivament vaig girar el cap, només per a trobar-me amb els àngels de marbre que havia vist des de la planta baixa. Semblava que m’estiguessin observant persistentment, amb mirades delatores. Necessitava saber-ne més, ¿era en Nicholas Flamel el meu amic? Amb les poques coses que entenia vaig confirmar que era un llibre d’alquímia. Pel que m’havia explicat el meu tutor, els alquimistes buscaven la pedra filosofal per a aconseguir la immortalitat i l’omnisciència completa. No sabia que tenia a veure l’Isaac amb un tal Nicholas Flamel ni amb l’alquímia, però tot això no em feia bona espina. Seguia passant els fulls ràpidament, per por que vingués l’Isaac i em descobrís. No podia perdre temps i vaig saltar a l’última pàgina escrita, on només hi deia: ‘la pedra és meva per fi’. Quedaven més pàgines, però aquestes estaven completament en blanc. Els passos que es van sentir a un passadís proper em van fer tancar el llibre de cop i va ser aleshores quan la vaig veure, al fons del buit que havia deixat a l’enretirar el llibre. La mateixa pedra que hi havia dibuixada centenars de cops a les pàgines humides del dietari. Podria ser la pedra que havia trobar el meu amic? Només era una hipòtesi, però podria ser aquella la mítica pedra filosofal? La vaig agafar curosament del seu lloc. Era més pesada del que semblava i juraria que irradiava un dèbil resplendor i m’escalfava la mà poc a poc. Era com si tingués vida, com si em cridés. Des del moment que els meus dits van tocar la seva superfície brillant vaig sentir com aquesta energia em pujava pel braç i s’estenia per tot el cos, era com si la pedra em controlés. Si de veritat era la pedra filosofal, seria jo la que controlaria pràcticament la vida. En aquell moment vaig perdre el control de mi mateixa. Me la vaig posar a la butxaca i vaig baixar les fredes escales de marbre amb la intenció de no dir-li res a l’Isaac o a en Nicholas, ja no sabia com anomenar-lo. No vaig haver acabat de posar la punta del peu a l’últim esglaó quan un soroll estrident em va fer ajupir el cap i cobrir-me amb les dues mans. Va ser tan sols un moment, encara que va fer tremolar tota la biblioteca. Volia sortir d’allà immediatament, però una mà freda com el gel em va agafar del braç abans que pogués arrancar