Però cadascun és diferent a l’altre i tots són meravellosos. Llegeix-li un poema cada nit;
la màgia del llibre la salvarà i la seva ànima trobarà la llum i es desfarà de la foscor, de
mica en mica, a poc a poc. La teva ànima salvarà la seva i el teu esforç serà
recompensat.
L’home va deixar el llibre sobre la tauleta de l’habitació i es disposava a sortir quan
Alfons, encara amb llàgrimes als ulls, li va preguntar.
-De què em serveix que visqui si mai no m’ha estimat?
-De què serveix el sol si no surt a la nit? De què serveix la lluna si no la veiem de dia?
Oh, Alfons, no és prou recompensa veure-la dormir, olorar el seu perfum quan es lleva,
observar-la, ni que sigui de lluny, com acaricia les flors del jardí o com somriu quan una
perdiu se li posa al dit? Si creus que per viure ha de ser teva, potser la foscor ja s’ha
menjat la teva ànima, com li està passant a ella.
L’home se’n va anar, i Alfons va rumiar molt en les seves paraules i va coincidir que
tenia raó. Ell se l’estimava tant, que encara que hagués de calmar el seu desig amb altres
dones, i hagués de suportar que ella no l’estimés, sempre la volia al costat per mirar com
es pentinava, per agafar-la de la mà, per passar les nits jugant amb els seus cabells...
Així doncs, Alfons, anava cada nit a la cambra més luxosa de palau, on es trobava la
Maria, i li llegia un poema i, quan acabava el poema es quedava una estona contemplant
com la taca negra del seu pit encongia i, encara que fos un mil·límetre, la seva gratitud
era insuperable.
La nit de l’últim poema, la taca era minúscula i Alfons, contemplava amb el cor
bategant-li amb força com amb cada paraula, vers i estrofa la taca era més petita. Fins
que va pronunciar el final del poema i Maria, després d’ una estona de confusió, va obrir
els ulls. I va mirar el seu marit amb uns ulls que mai havia adreçat cap a ningú. Uns ulls
d’enamorada.
Només una setmana després, a palau, es celebrava la festa de benvinguda de la reina.
Colors, olors, gent i música exòtica omplien totes les cambres de palau, i, quan tothom
estava ballant i somrient, Alfons es resguardava al seu despatx, escrivint la carta
d’agraïment a Cosme, ja que sense la seva ajuda, la foscor s’hauria emportat dos cors.
Noèlia García Solà
tercER D’ESo
Narrativa en català (segon premi)
La biblioteca de la saviesa