Cremor als ulls
Ens devíem conèixer en alguna de les biblioteques d'un poble el nom del qual ja ningú
recorda, un poble brut, humit, amb els carrers emboirats d'espessor, ja mai més lluents.
Tot era diferent quan ens vam conèixer. Ell era tendre, càlid, i això era prou per a una
noia de 18 anys, farta de veure tantes vides desfetes per militars cofois i famílies
desnonades entre uniformes de camuflatge. Ell era el millor indret que vaig trobar on
poder refugiar-me.
Cada tarda, quan un cel que tants capvespres enrogits havia vist guardava el sol dins una
hermètica butxaca grisa, sèiem junts vora [