com si l’hagués vist per primer cop. Li passava quan tenia ganes de llegir-se’l. No ho
feia volent, era com si el llibre l’absorbís i l’obligués, a partir de diferents ones
estranyes, a que se l’emportés a la taula gran i el pogués llegir. Com si estes fart d’estar
dret a la prestatgeria. Així doncs, agafà el volum amb la mà lliure i el posà sobre del
còdex, per així portar-lo amb més comoditat. Girà cap a la dreta, on es trobà les estrelles
de tota aquella saviesa. Els quatre tresors de la biblioteca. Allà, es guardaven els volums
més antics que tenia. No estaven ni traduïts, sinó que es trobaven en la llengua amb que
els autors d’aquelles escriptures parlaven. No eren ni pergamins, sinó que eren papirs
embolcallats formant un cercle i lligats amb cordes. Tal com els van trobar.
Malauradament, estaven molt fets malbé, però tenint en compte l’antiguitat de tals
papirs, estaven prou bé. Alfons era l’únic viu en tot el castell que els havia vist. El que
amagaven aquells escrits només era transmès de pare a fill, i només al fill que heretaria
el tron. Satisfet que ell, desprès d’anys de buscar, hagués pogut posar el quart papir a la
col·lecció, va tornar a girar a la dreta i es va trobar amb la secció on havia d’anar el
còdex, i desprès de deixar-lo molt meticulosament, va deixar anar un sospir, profund,
que es va deixar escoltar per tota la biblioteca.
-Tanta saviesa guardada en un sol punt... si li passa alguna cosa a la biblioteca es perdrà
informació que ens farà tornar a enrere.
Ana Torres
tercER D’ESo
Narrativa en castellà (primer premi)
Bicicletas
Me senté y cogí la pluma y estuve un minuto pensando. Recordando. Recordando a un
chaval guapo, moreno, de sonrisa inquieta y temperamento caliente. A un chico rudo y
cabezota, con un cigarro en la boca y una sonrisa amarga en su cara endurecida. Aún
recuerdo el verano de 1996. Yo tenía mis deseados 15 años y aquel verano fuimos de
vacaciones a un pueblo de los Pirineos, donde sabía perfectamente que no habría mucho
qué hacer en los ratos que mis padres durmieran, así que les pedí que me dejaran llevar
mi bicicleta y unos libros de “Los cinco”. Al llegar allí, me pareció un sitio precioso,
lleno de naturaleza y riachuelos. El aire olía diferente que en mi ciudad, era mucho más
fresco. La primera tarde, decidí ir a explorar, cogí mi bicicleta y me metí en la mochila
una cantimplora con agua fría. Estaba perdida por un caminito al lado del lago, cuando
de repente se me pinchó una rueda. Tuve que ir camino a pie, cargando la bicicleta y
con el sol quemándome los hombros, cuando aparecieron d