rosa. Floten per l’aire, èteries i imponents, fent voltes i cantant himnes amb veu
ronca.
Pànic. Confusió. Crits de terror. La gent corre per tot arreu, trepitjant-se i donant-se
empentes, donant cops a les portes suplicant ajuda. Ningú contesta i les ballarines
continuen les seves danses. El teatre… Ara està tot cobert d’heura, arbres i flors
silvestres que s’escampen per tota la superfície; s’enreden per les cames de la gent
i els acaricien el cos mentre ells ploren de desesperació. Baixo la mirada i em miro
les cames, els meus músculs no em responen, no puc caminar: el meu cos s’està
petrificant lentament, convertint-se en una estàtua de fusta. El millor és que no fa
mal, no sento absolutament res. Intento dir unes últimes paraules, però surt un
gerani de la meva boca. Després de quinze minuts, s’ha acabat tot: no queda ningú
viu, les ballarines han desaparegut i nosaltres estem condemnats a ser espectadors
de fusta fins que ens podrim, la molsa sigui el nostre sudari i siguem pols.
Em desperto en el llit, tot suat i respirant amb ànsia. Només era un malson, res més
que això. M’aixeco per buscar un cafè. A vegades la ment és un lloc curiós.
Segon premi de 1r de Batxillerat en llengua catalana
EL SENYOR MARTÍ escrit per la Montserrat Bonet Vieiro
El senyor Martí era oficinista. Tots els dies es posava la seva americana grisa
i la seva corbata de color de cendra i pujava al tramvia cap al seu treball. Gairebé
sempre en sortia tard perquè havia de fer hores extres. Els caps de setmana es
dedicava a netejar la casa. El seu poc temps lliure el dedicava a jugar als escacs
amb algun company de feina.
Amb els anys, el senyor Martí es va anar tornant gris i avorrit. Un dia, no ho va
suportar més. Va demanar una visita amb el doctor per què li donés una explicació.
–El que vostè necessita és divertir-se, no limitar-se a les obligacions de cada dia.
–Què significa això? No em receptarà pastilles?
–No. Vagi al teatre!
–Què?–la perplexitat del senyor Martí no feia res més que créixer.