somnis més simples: com tenir un gos, formar una família... Jo també somiava molt
abans de patir aquesta malaltia. Volia ser directora d'un bufet a Nova York i viatjar
molt, tenir una família i una llotja per alguna platja de Menorca per anar a l'estiu i de
pas veure els familiars. Em dic Sol, tinc 15 anys i ja en fa tres que lluito contra el
càncer. Mai he cregut ni en els horòscops, ni en els astres, ni a la bruixeria. Però
quan fa tant de temps que ets malalta, l'únic que penses és en no treure't cap classe
d'experiència, per molt petitona que sigui. Mai sabràs quan serà la teva última
paraula o abraçada, el teu últim petó, somriure... Vaig començar a reflexionar sobre
que era la mort després d'anar a una fira on hi havia una caseta on et deien el futur.
Aquella senyora vella, que semblava una bruixeta treta dels contes de fades, va ser
l'única persona que no em feia la clàssica pregunta estúpida de "tens càncer?"
Tampoc em va posar cap cara de pena quan veia que a poc a poc em quedava
sense brillantor als ulls. Aquella senyora es va limitar a mirar-me'ls fixament i a
dir-me: "No et penso predir el futur. Només vull dir-te que visquis tots els moments
amb la intensitat que ho faries si sabessis que aquest fos l'últim". Després d'aquella
frase vaig estar tota la nit pensant-hi. Potser aquella dona tenia raó i estava massa
concentrada en quant em quedava de vida, que oblidava que el temps passava i jo
no mirava de divertir-me. Des d'aquell dia vaig començar a deixar de veure la mort
com si fos una amenaça; sinó com el que dóna el sentit a la vida. Si no morissim, la
gent no tindria aquesta pressa per fer coses i el món s'aturaria. Diríem: és igual, ja
ho faré, total tinc temps de sobra. La mort sempre l'he vista com un misteri que mai
podrem resoldre. Ningú podrà explicar-nos on anem, què fem, en què ens
convertim... Serà aquell petit misteri que l'ésser humà mai podrà endevinar, serà
com el petit secret que ens espera a l'univers, a tots nosaltres. Un secret que mai
ens diran, un misteri irresoluble. La mort no és tan lletja com la plantegen, però ens
fa por a tothom. Ningú vol morir, tothom vol viure i a tothom li fa mal que la gent es
mori. Però algun dia ens adonarem que la mort és necessària, que no podem viure
per sempre. No hi ha espai ni temps, ni ganes. Crec que ningú s’hi vol veure vell i
sense poder fer-hi res. És clar, viure molt però joves i atractius a tothom ens
agradaria. Però no hem de ser egoistes, a més, en un infinit qui no s'avorriria? En el
fons tots volem morir però ningú ho sap. Deixeu de creure en els per sempre, no
existeixen. Tinc molt de temps de sobres per pensar: abans de rebre el tractament,