Creacions a partir de les Metamorfosis d’Ovidi
Metamorfosis 3.0
Una figura solitària vestida de blanc corre sense descans sota la cúpula vegetal, els peus
xocant amb les pedres i els cadàvers de les fulles caigudes, perseguida per espectres de
la seva imaginació. Aquesta seria la imatge que tindrien de mi, si no fos perquè estic sol.
Enfonsat en la solitud més completa davant de les profunditats de l’Univers. És una ba-
talla mental contra la Nit, una guerra que he de guanyar. Per evitar la fatalitat del destí
del perdedor. Estic cansat de reprimir-me, de la màscara que amaga la veritat.
M’aturo a mirar la posta de sol, estirat sota les fulles grisenques del salze, solament hi
som jo i els núvols carregats de sang i falses promeses. Ocre, vermell, daurat, rosat com
les seves galtes. Tot harmonia i colors pastels, el teló perfecte que anuncia l’arribada de
l’actor… M’agradaria pensar que són les fades que vénen a pintar el cel cada capvespre
per les seves festes i banquets, però sé que és mentida. Tot això no és res més que el
cant del cigne, una mort gloriosa que caurà en l’oblit. Que gris, que avorrit, és tot...
Els Venerables diuen que no hi ha horror més terrible que l’arribada de la Mort al teu
dormitori, però menteixen. L’olor dolça, perturbadora, exquisida, de l’Amor en una nit
d'estiu és una condemna cent vegades pitjor. Ningú no sap que estic malalt, contaminat,
que m’he enamorat de Déu. El seu nom és Gabriel i els seus ulls tenen el color del cel en
les tardes de diumenge.
Li vaig dir: “Fugim junts. Pot ser que l’armari tingui coixins de vellut i abrics de pell, però
continua sent la pitjor de les presons. Vine amb mi i aconseguirem la llibertat”. Després
que les paraules d’amor més sinceres i implacables sortissin dels meus llavis, vaig ser tan
idiota per pensar que ell em correspondria, que acceptaria els seus sentiments i em diria
que m’estima. Tot al contrari, va fugir corrents de mi, sense mirar enrere en cap mo-
ment. Ell va tancar el seu cor amb cadenes de plom, i ja de pas, va trencar el meu.