Anem al teatre
“Mort a la puta Creusa”: La fera de Medea
Dos nens i un adult juguen incansablement a pilota sobre l’enorme escenari del Lliure
de Montjuïc mentre el públic, curiós, va omplint la platea. Els nois i noies de llengües
clàssiques de batxillerat prenem els nostres seients observant l’escena que duu de fons
un vídeo on llops i altres feres es barallen entre elles.
Innocència i violència, així és la introducció que rep aquesta Medea d’Alberto Conejero
i Lluís Pasqual, una adaptació de les obres d’Eurípides i Sèneca que ometrà personatges
poc rellevants i el cor per a modernitzar i centrar l’atenció del públic contemporani, en
una tragèdia clàssica escrita més de dos
mil anys enrere.
La història de la filla del rei de la Còlquia
que, per Jasó i l’ambició d’ell per fer-se
amb el Velló d’or, traeix la seva família
i la seva pàtria condemnant-se a l’exili a
Corint, ja és un relat conegut per tots.
El que succeeix quan Jasó accepta la mà
de Creusa, filla de Creont (rei d’aquella terra): la ràbia desorbitada, però compresa, de
la Medea traïda i desvalorada per qui ho ha donat tot, i la follia que la duu al tabú de
l’infanticidi també són patrimoni de la cultura clàssica grega.
Emma Vilarassau ens durà a totes a ésser Medea, a comprendre la seva ràbia i sensació
d’impotència, veurem una bèstia engabiada i airada que des del primer minut ens
deixarà sense alè: L’estrangera, la dona, aquella qui no té cap poder sobre els homes de
Corint, la fetillera que tots defugiran, en qui ningú confiarà. Ella, la poderosa Medea que,
en la soledat més dolorosa, mostrarà els extrems humans corrent, omplint tot l’espai o
reduint-se en una petita bola a terra, relliscant, gatejant i desfent-se sota les tempestes
que ens ofereix l’escenografia d’Alejandro Andújar.
Montse Barderi descriu la bellesa de l’obra com a lorquiana en la seva crítica al Núvol,
secció cultural del diari digital Vilaweb, i no es queda curta. Ni el vestuari fosc esportiu,
ni la nuesa de l’escenari, acompanyada de la música de Radiohead, Nirvana o Metallica,