Malikianini una simfonia boja
El passat dilluns, dia 27 de gener, vam tenir l’ocasió de veure Malkianini i l’Orquestra de Sabadell per primer cop al Palau de la Música, amb la seva nova actuació.
Va ser un concert molt mogut, ja que interrompien les obres amb bromes o actes delirants, per trencar amb la tranquil•litat i normalitat d’una interpretació musical. Això personalment em feia dubtar de si realment eren tan bons músics com deien i semblaven ser.
La seva aparició va ser molt interessant, ja que cada membre de l’orquestra entrava a l’escenari per un lloc diferent.
El protagonista de l’obra, Malkianini, no era difícil de perdre ja que seia al davant de tots els músics, a la vista de tothom que hi era present, i amb les seves bromes encara cridava més l’atenció.
L’organització de l’orquestra, l’estàndard, facilitava la visibilitat: la percussió a la part més alta, els vents a la part del mig, i la corda a la part més baixa, amb el director d’orquestra en un petit esglaó al mig de l’escenari. L’arquitectura ovalada del Palau de la Música contribueix a que hi hagi una bona sonoritat.
El director d’orquestra va ser molt rígid i divertit alhora, perquè ballava i dirigia a la vegada. La gairebé perfecta sincronia dels músics feia de cada cançó un so celestial, interromput per aquestes bromes ja mencionades anteriorment, les quals no eren del meu gust.
Van interpretar obres conegudes, cosa que va cridar l’atenció del públic des d’un primer moment. Malkianini em va sorprendre amb la seva habilitat per tocar el violí i fer moviments molt exagerats sense perdre el ritme ni desafinar. També va ser molt divertida l’actuació del bateria amb el seu “zapateao”.
A mesura que el concert avançava, però, les bromes se succeïen amb massa freqüència, cosa que em va deixar un mal sabor de boca, ja que finalment fins i tot feien ballar al públic, cosa que pot no ser agradable per a tothom. Quedar-te assegut a la butaca pot fer-te quedar en un compromís.
Pol Sánchez Meca