ETS EN SILENCI
FLOR DE BOIXAC
Absort vora el finestral et deixes acaronar per la llum primerenca de l ' albada , en silenci , veus inert l ' obertura del jorn que no t ' atrapa assegut , no saps ni qui ets ni coneixes serè qui et demana ni veus llum , ni trobes res . Són ombres fosques dirigint teva ment i m ' atanso a tu sabent el silenci que deplora la teva estada però et prenc la mà ben fort , i em calmes quan vincles els ulls mig clucs i creuem mirades encongides angoixades , sabent que tu em vas omplir d ' amor quan ni tan sols jo caminava . T ' han expulsat de viure , prematur ets en un silenci llarg i no s ' acaba sense dir res , besant-se la galta t ' he dit adeu i m ' has respost inconscientment amb una rialla .
CÀSTIG
Vestint l ' estupidesa de valor com disfressa grollera i amarga tombem a cops pels camins i ens perdem , buits , pels aires . Sentim eixordadors precs que erosionen els sentits latents en migranyes malaltisses , torbadores . No tastem prou el càstig de la natura i el destí ens porta a desaparèixer com espècie invasora i caiem als llimbs de l ' oblit i del silenci .
EN L ’ ETERN ARA
Josep Lluís Bargalló
Callàvem enmig de la multitud sonora , ens cruixia a l ’ ànima el seu sord anhel , però ens bevíem a glopades el temps i tota llum era esca per a nova aurora . Érem al riu però ens sabíem ja mar , el vent batia la vela de la fràgil barca , la pluja fuetejava l ’ espelma vacil · lant que era tot far en la immensa boira . Ens amarava els ulls la vibrant fosca , Ens creixia al pit l ’ ala tensa del silenci .
Eduard López Mercadé
I quan ja no tingui arrugues , a la cara , deixeu-me asseguda mirant la platja d ' escuma blanca . Que el silenci de les oliveres em regali la pau , de les seves branques . Que el meu jo de pols viatgi en el fibló d ' una abella que m ' escampi pels camps i pels marges . I un dia , potser llunyà , el pas del temps em reconegui en una petita flor de boixac .
SILENCI Els carrers caminen sols en aquesta hora tèrbola . Tan sols el fanal de la cantonada pica l ' ullet a qui no passa i tot i no haver passat , compta les hores que zelosament guarda . I en la fosca , unes gotes de rosada juguen a cuit i amagar en una fulla del llimoner de la plaça fins que , de tant amanyagar-se s ' han tornat llàgrimes que voregen el límit d ' una galta . Quan l ' asfalt , paper carbó , deixa al descobert petjades de malsons que trasbalsen . I el cor , ventre de pena , esclata de verbs que criden en silenci .
Mònika Escuer
Carrisqueja el piano , quina mena d ’ estúpid sóc , les mans inflades , els dits com animalons que cerquen afamats i experts entre branques els febles cops de la llum sobre la tecla , els delirants garbuixos de notes que et saps de memòria , o només les saben elles , inquietes bestioles que malgrat la malura que les llasta encara grimpen sobre les escales favorites . Colpeges amb suavitat els capcirons , contra el món que es nega a ser una cançó : si tot fos l ’ harmonia sobre el teclat , si tot fos reducció als acords , al ritme que genera obstinada la mà esquerra mentre s ’ afanya indòcil la dreta ... Quina mena de petits bojos som , Bill , quin silenci nou hem d ’ assassinar avui ?
Eduard López Mercadé A Bill Evans
Safareig Poètic | 9