PARADÍS PERDUT
Teníem aquell petit paradís miserable , de sols crus a l ’ hivern i durs a l ’ estiu , modest i recollit a la flaire aspra de les botigues de pesca salada i atapeïts ultramarins , de llambordes tacades de bonyiga de cavall i cendra enganxada l ’ ànima de l ’ abric . Teníem aquell paradís on no passava res i el tèrbol atzur d ’ haver nascut inquiets per a ser fermats per la creu i el fusell . Teníem una extensa regió d ’ ignorància però manteníem l ’ anhel fosc intacte . Teníem les preguntes encara sense mots , interrogants com vaixells amarrats a port . En sortiríem , amb mans balbes i penellons , a l ’ hora del pati la sang se ’ ns escalfaria i la vermellor a les galtes ens delataria . Brillàvem , a la nit més fosca , salvatges udolaven els desitjos d ’ antics capitans i herois a pàgines de tricromies pàl • lides , i els somnis negats cada matí a la tassa de llet , galetes Maria i bufanda de llana al coll . Però lluitàvem , sense saber per quina raó , Sense saber que ho fèiem , sense saber res . Sense haver-li posat nom a l ’ esperança . Venien els dies i les llargues tardes d ’ agost i aquell temps tan tendre se ’ ns fonia als dits . Ens deixàvem en el camí el regust agredolç de la nostàlgia del que ens va fer créixer i de tot allò que imaginàvem i no va ser . O va ser pols a la vorera engolida als embornals , Argila de figures inacabades que els àngels flamígers ens van prohibir , i que vam desar a capses de cartró a un confí a l ’ est del paradís .
EDUARD LÓPEZ MERCADÉ
Safareig Poètic | 17