l'esperit de l'artista lligada amb una idea musical, en la qual es troba un cert caràcter apassionat,
però noble i tímid, com ço que ell sent per l'objecte amat.
Eix reflex melangiós i la imatge que el produeix, el persegueixen sens treva, com una doble idea
fixa. Tal és la raó de que apareixi constantment, en cada part de la simfonia, la melodia amb què
comença l'allegro del primer temps. L'argument d'aquest és, doncs, el trànsit d'aital estat de
somni melangiós, interromput per qualques rauxes de joí immotivat, al d'una passió plena de
desvari, amb sos rampells de furor, de gelosia, ses tornades a la tendresa, ses llàgrimes, ses
consolacions religioses.
Segona part. –Un sarau.– L'artista és posat en les circumstàncies més diverses de la vida, al mig
del brogit d'una festa, mes també aquí la imatge estimada se li apareix de bell nou tornant a
trasbalsar la seva ànima.
Tercera part. –Escena camperola.– Trobant-se un cap al tard al camp, sent al lluny dos pastors
qui sonen la cornamusa en delitós diàleg; eix duo pastorívol, el lloc de l'escena, la lleugera remor
dels arbres, suaument somoguts del vent, qualques motius d'esperança que suara ell ha
experimentat, tot concorra al plegat duent al seu cor una calma desvesada i donant als seus
pensaments una color més riallera. L'artista rumia respecte el seu isolament i espera bentost no
ésser ja més sol. –Emperò si ella l'enganyava!– Eixa barreja d'esperança i de temença, eixos
pensaments de felicitat, torbats per qualques foscos pressentiments, constitueixen l'assumpto
d'aquest temps (adagio). A la fi, l'un dels pastors reprèn sa tonada; l'altre no respon ja. –Sona un
tro al lluny. –Solitud. –Silenci.
Quatrena part. –Marxa envers el suplici.– Havent tingut la certesa que son amor no és
corresposta, l'artista s'emmetzina prenent opi. La dosi del narcòtic, massa poc per a matar-lo,
l'endinza en un somni rublert de les visions més horrífiques. Somnia que ell ha occit la seva
amada, que és condemnat, portat al suplici, i que contempla la seva pròpia execució. El seguici
avança al so d'una marxa tantost ombrívola i ferèstega, tantost esplendorosa i solemnial; al mig
d'aquest, una sorda remor de passes greus, segueix sense transició als esclats més sorollosos.
A la fi de la marxa, els quatre primers compassos del tema de la idea fixa reapareixen com el
darrer pensament amorós trencat pel colp fatal.
Cinquena part. –Somni d'una nit del Sabbat.– L'artista es troba al Sabbat, entre mig d'afroses
colles d'ombres, de bruixots, de monstres de tota mena, acoblats per afer-li les exèquies. Sorolls
estranys, gemecs, riallades, crits llunyans als quals apar que altres crits fan de resposta. La
melodia amada reapareix encar, emperò havent perdut tot el seu caràcter noble i tímid; ara no és
sinó un aire de dansa innoble, trivial i grotesc; és ella qui ve al Sabbat i es barreja a la disbauxa
diabòlica. –Brogits de joi; tocs a morts; paròdia burlesca del Dies irae; ronda del Sabbat, tot
sonant a la vegada».
18