Escola Lloriana
Sant Jordi 2019
cicle superior
Al cap d’un moment van ser allà l'ambulància, la policia i tots els serveis d’emergència.
- Què ha passat? –va dir el senyor que estava dins del cotxe de policia.
- Doncs que han bombardejat casa meva i la meva dona era a dins! –va respondre
l’Achille.
- Heu de treure la dona de l’Achille d’allà dins! Pot ser que encara estigui viva! –vaig dir
tot excitat.
Un cop dites aquelles paraules, els treballadors es van posar mans a l'obra.
La dona de l’Achille, però, no havia sobreviscut.
“Pobre amic Achille, quina pena!”, em repetia a mi mateix.
L’Achille es va quedar sense casa i, el que era pitjor, sense dona.
- Quina pena Pablo! Hauré d’anar al carrer a tocar la guitarra i demanar almoina –va dir
l’Achille.
-Almenys et deixaré una manta o alguna cosa que et pugui abrigar, a fora fa molt de fred
–li vaig dir.
L’Achille es va quedar davant de casa meva, ja que va insistir en quedar-se a fora. Cada
dia jo, que tinc un molt bon cor, li donava menjar i li deia:
-Bon amic Achille, queda’t a casa meva i tots junts tindrem una bona vida. A la llarga
trobaràs feina, potser casa i, si tot va bé, fins i tot podràs trobar una altra dona –li insistia
jo per tal de convèncer el meu vell amic, però no funcionava mai.
Jo també estava una miqueta trist, i vaig voler expressar-ho de la millor manera que sé:
pintant un quadre. I així ho vaig fer, aquest cop pintant l’Achille. Aquell dia ell es va estar
molta estona quiet, cosa que va preocupar-me una mica, però vaig seguir pintant. Un
cop vaig acabar de pintar vaig anar a veure què li passava. L’Achille no es movia!
- Achille? Estàs viu? –vaig dir a punt de posar-me a plorar.
- No et preocupis amic, estava dormint! –va dir l’Achille mig adormit–. M’ho he repensat i,
si ets tan amable d’acollir-me, t’ho agrairé molt –va dir-me.
31