CORAL
POLIFÒNICA
Jesús Blasco Juan
Director de la Coral Polifònica d'Alboraya
Probablement el primer instrument que va utilitzar l'ésser
humà, al costat de la percussió, va ser la veu. Al principi emetent
diferents sons i a poc a poc, conforme apareixia la parla, també
anaven apareixent sons, més o menys melòdics, que van anar
evolucionant fins a crear els primers cants ajudant així a millorar
també els llaços afectius entre les persones i creant records
relacionats amb les melodies. La veu ens ha acompanyat des
dels nostres inicis com a éssers humans. És l'instrument que
més temps porta amb nosaltres i alhora és el més desconegut.
En utilitzar un instrument musical, posem entre nosaltres
i l’“aire”, un objecte que d'alguna forma interfereix a l'hora
d'expressar els nostres sentiments, d'ahí la dificultat afegida
dels músics instrumentistes. Quan cantem, els sons que
emetem, ixen directament de nosaltres a l’“aire”, sense cap
mena d'intermediari.
A la Comunitat Valenciana, des de fa 150-200 anys, les bandes
de música han sigut les principals protagonistes a l'hora de
fer música als pobles i ciutats, per a acompanyar les festes
i celebracions. Al principi, aquestes agrupacions tenien un
repertori limitat i a poc a poc amb certàmens i festivals han
aparegut autors que han escrit concretament per a aquestes
formacions musicals i hui en dia el nivell d'execució d'algunes
obres per a banda és de gran dificultat. Fa 30-40 anys van
començar a aparéixer, dins de les societats musicals, les
orquestres de corda. Durant els primers anys va ser difícil, ja que
hi havia certa incertesa davant aquesta nova situació i algunes
persones pensaven que s'anava a afeblir a les bandes, perquè
els educands que triaven instruments de corda formarien part
de les orquestres i no d'aquestes bandes. Hui s'ha vist que els
dos tipus d'agrupacions poden conviure perfectament sense
“molestar-se”. És més, s'han format Orquestres de pols i pua,
“colles de dolçainers”, “grups de danses” o de teatre i fins i
tot bandes “sèniors” perquè els músics més majors puguen
continuar mantenint la seua afició i la seua relació amb les
societats musicals a més de Big bands o tallers i ensembles de
jazz, etc.
Les agrupacions musicals estan sempre formades per músics,
encara que amateurs, eixits de les escoles de música de les
societats. Pot ser, siga el moment de donar pas al cant, tant a
nivell individual com coral, i crear cors infantils i juvenils i després,
els cors com a agrupació de la societat. Encara que ja existeixen
molts cors dins de les societats musicals, aquests no compten
amb formacions infantils i juvenils, pel que és difícil mantindre el
nombre i nivell de les persones que els formen. Històricament
els cors i cantants, no han gaudit d'un reconeixement per part
dels músics instrumentistes i fins i tot, de vegades, se'ls ha
arribat a menysvalorar.
Per a qualsevol músic és important cantar, ja que li facilitarà
l'afinació del seu instrument així com el fraseig i les respiracions
naturals que estan presents a la música. També és cert que en
els últims temps, a les escoles i en les famílies, es canta menys i
això, en certa manera, va limitat les capacitats a l'hora de poder
cantar, a més de problemes d'afonies, nòduls i altres problemes
relacionats amb una bona fonació. Crec que cal cantar més,
aquest món necessita més música a casa, com cantaven els
nostres iaios, els nostres pares. Cantar ens fa ser un poc més
feliços.
MOMENTS ROBATS
Per Juan Ángel.
Enguany no anem a parlar de música ni de músics. En aquesta
ocasió analitzarem què és una fotografia en sí mateixa. El
reflex d’una imatge congelada en el temps que mostra la vida
d’un determinat moment.
Probablement al cap d’un temps, en observar de nou la
fotografia, podràs recordar eixe instant en el que la càmera
va parar el temps i et portarà a viure, encara que siga des de
la distància, eixa experiència que fou grata, o no tant, i que es
va donar en aquell moment i lloc.
En la fotografia podem trobar dos estils de captar un
moment ben definits. Centrant-nos en la captació de
persones front a altres tipus de fotografia, com pot ser la de
paisatges, ens trobem amb la fotografia d’instantànies i la
de posats. La pregunta que ens podem arribar a plantejar
és: “Què és una instantània?”. La càmera ens permet captar
accions, expressions o mirades que ocorren en un espai-
temps determinat, eixe instant que mai podrà tornar i que,
mitjançant la fotografia, podem immortalitzar.
26
I un posat? La fotografia de posat, encara que pot ser el
gran desconegut i no ho creguem, té un poder de captar
allò encantador i emocional de la persona que esta sent
retratada, eixe poder de saber enamorar amb una mirada,
un somriure, així com saber transmetre’ns la seua tristesa
i desassossec, donant lloc a la comunió entre el model i el
seu fotògraf, la qual cosa dona com a resultat una imatge
que sempre farà recordar eixe moment on, en obrir-se
l’obturador de la càmera, es va parar el temps, quedant així
per a la posteritat.
Moments robats, moments que sols qui dispara pot saber
que han segut presos i que, mitjançant la seua intuïció i bon
fer amb la càmera, és capaç de captar un ací i un ara en
una imatge que transmetrà tot allò que en aquell moment
va passar. És capaç de saber quin és el moment exacte
per disparar, veient allò que la resta pot no saber observar i
descobrint al món tots aquests instants a través de l’objectiu
de la seua càmera.