Bonito fin de semana cuando fuimos a Vegas del
Genil (Granada), viaje encantador por esas tierras
de la Alhambra, del que la que más partido sacó
fue una de nuestras guitarristas, que un flechazo
le hizo encontrar el amor que hoy en día ni la
distancia, ni el tiempo es capaz de enturbiar.
Estas salidas de la Orquesta, son normalmente
de fin de semana y tras un gran esfuerzo por
preparar el correspondiente concierto. Suponen
una inyección de adrenalina, de motivación y una
recarga de baterías para seguir superándonos,
que considero esencial para la vida de nuestra
Orquesta tanto como agrupación musical, como
fortalecimiento de unión y relación entre un
grupo de amigos que somos.
definitiva a toda la gran familia que formamos
esta Sociedad Musical,
Y este es un resumidísimo viaje por la historia de
una agrupación de la que no puedo estar más
orgulloso y agradecido.
¡un fuerte abrazo, y
felices fiestas de Sta. Cecilia!.
Mi más cordial enhorabuena a Marta, deseo
que tengas un reinado maravilloso, y a todos
los músicos, alumnos, profesores, directivos, en
Anècdotes d’ahir i hui
Geles Martí Belda i Amiúsics. (músics i amics)
El nostre director, és per a nosaltres més que
un director, si no que li ho diguen a Cora, que
en un Festival en el que ella feia el paper de
presentadora, va demanar un fort aplaudiment
per al nostre President Jaume Roca. I és que
Jaume desenvolupa moltes facetes: músic,
guitarrista solista, compositor, i professor com
comenta Jesús:
"Recorde aquell dia. Possiblement era massa
jove com per a entendre el que Jaume tractava
de transmetre'm. Estava assegut al seu costat a
classe, com de costum, enfrontant-me a un dels
passatges d'una obra qualsevol. Davant la meua
poca destresa amb els dits, ell va començar a
entonar per fer-me comprendre el sentit de la
música. Era el meu mestre de guitarra, i jo, sabut i
sense cap mala intenció, vaig fer broma: "Que va a
empezar a llover Jaime!" Em va mirar amb cara de
haver perdut la il·lusió per la vida, i jo, convençut
de la meua poca gràcia, li vaig demanar disculpes
amb una setmana d'estudi intens. Recorde
aquell dia perquè el meu mestre i ara director és
excepcional".
Però dl que es diu valent... no ho és. En un concert
fa alguns anys de sobte a Ernest li començà
a eixir sang del nas. Afortunadament portava
un mocador en la butxaca i entre obra i obra va
poder solucionar-ho. Això sí, a Jaume li canvià el
color de la cara a més blanc. De poc cau desmaiat
de la impressió.
I ell és que a més s’emociona: En un assaig la
batuta que li havien regalat, tallada com si fos
la vareta màgica del mag Dumbeldore, va eixir
volant d’entre les seues mans cap a la cadira
d’Ernest llaüt. Si no arriba a estar buida perquè
s’havia alçat a canviar una corda... li trau un ull. En
una missa de Santa Cecília, Irene recorda com
estant asseguda en la primera fila de guitarres,
tots ben apretadets, en una arrancada de passió,
Jaume li pegà un colp al seu faristol, va caure
i totes les partitures s’escamparen per terra.
Afortunadament ningú es va donar compte
perquè com a bona intèrpret, va continuar tocant
de memòria, aguantant-se l’esglai i la rialla.
En açò de les partitures sempre hi ha embolics.
En el segon concert d’Alejandro Porras, en
començar, tots nerviosos, vestits i preparats,
Jaume, donà l’entrada i ell i el seu company tenien
mal ordenades les partitures. Aquell moment
de rialles nervioses, i amb presa i rebuscant les
obres en la carpeta i dissimulant el fet per a que
no s’enfadara va ser inoblidable per a ells.
Si damunt que eres “novato”, el concert és en el
Palau de la Música de València, doncs passen
coses com aquesta: Lluís conta que ell i Amparo
havien entrat feia res a l'orquestra quan arribà el
moment, entrem al escenari, ens assentem, es
preparem i comença el concert. Anem tocant
una obra darrere d'una altra fins que arriben al
Vals n°2 de Shostakovich. La comencem i tot
normal, fins que arriba el moment de passar a
la tercera fulla. Passa la pàgina i es troba amb el
principi de la següent obra; durant uns segons
no parà de donar-li voltes a la carpeta fins que
se n’adona que els faltava un full! Finalment van
haver de fer "playback" i dissimular davant de tot
el món fins que acabà l'obra.
Quan actuem en el Palau ens agrada donar-ho
tot i anar ben “guapos” i elegants, si no que li ho
diguen a Geles que també en la seua primera
actuació allí, es va deixar posada l’etiqueta del
pantaló nou. Menys mal que Jorge, que com a
representant de la junta els acompanyava, la va
avisar a temps...
Tots passem per ser “novatos” i hi ha una tasca
que és precisament per a ells: ”portar l’ estendard”,
quatre ferros que pesen prou i un pendó amb
cintes de colors. L’altra nit em recordava Joan
que fa anys ho dúiem en una maleta enorme de
fusta; més endavant en una maleta de rodes que
ha viatjat amb nosaltres. A Madrid, després de fer
l’esforç de dur-lo, no el vàrem plantar en l’escenari
perquè volien una bandera de la Comunitat
Valenciana i fins ahí no arribem.
En els assajos també ens riem de les ocurrències
d’alguns components. Una nit Jaume va dir:
"-Guitarras primeras en esta parte vosotros
lleváis la voz cantante, sois los protagonistas".
Irene va apuntar: "-Las guitarras segundas
también existen". I Pablo va concloure en molta
xunga: "-Ya, y las novedades de ikea también".
Intentem fer coses divertides i simpàtiques,
com diu Verònica, com quan a Geles se li va
ocórrer disfressar a la musa de Carmen Miranda.
I allí estava Úrsula, amb la seua habitual simpatia,
engalanada amb un muntó de fruites al cap,
mentre ballava amb Xavi en l’escenari de l’Auditori
al ritme de la samba que tocava l'orquestra.
Memorable!
Altres vivències resulten entranyables. Recorda
també un concert de Sta. Cecília en que el nostre
company Jose Antonio deixà el seu llaüt sobre el
seient per uns minuts per a ballar un vals amb la
seua filla, que era en eixe moment la nostra musa.
Quin pare més orgullós i emocionat… com Sergio,
que el primer dia que el seu fill Hugo debutava en
l’orquestra com a bandúrria, no tenia corbata i a la
porta de l’auditori li feia el nuc a una que li havien
deixat, mirant-se’l satisfet.
No menys importants per a la convivència són els
detalls del dia a dia en l’orquestra: els dos besets
de Xavi a Vero en cada assaig. Quin xiquet més
bonico! Diu ella, perquè ha sigut xicotet i com sol
passar quan eres menut, te poses malaltet i en el
Concert de Peer Gynt va tocar la bandúrria amb
febre. També li fa gràcia la seua lliure i peculiar
interpretació dels temes que canten els tenors en
els Concerts de Sarsuela. No oblida les converses
amb Carlos sobre música, cultura, ciència o sobre
maneres de veure la vida, simplement.
I és que després de tants moments compartits la
nostra Orquestra de Corda Polsada és més que
una orquestra.
23