Revista Safareig Poètic núm 8 Revista Safareig_8 | Page 24

SAFAREIG POÈTIC
24
Transcripció de la introducció d'Eduard López
Mercadé a la jam sobre odissees:
ODISSEES, VIATGES, FUGUES
L’essència del viatge forma part de la nostra herència
cultural, probablement perviu en els nostres gens.
L’home, en la seva etapa recol•lectora i caçadora, va
ser una espècie nòmada. El moviment, doncs, era una
part constitutiva del seu mode de subsistència. Potser
la poesia neix també de la necessitat del moviment:
els primitius antecessors dels joglars, i tots els que
van satisfer la primera necessitat cultural de la huma-
nitat, són els nòmades que vinculen les noves socie-
tats sedentàries als seus orígens, tot narrant les histò-
ries , mites, llegendes, que els hi expliquen i els evo-
quen el seu passat d’ésser bellugadís.
Segles després, quan la Revolució Industrial ja ha
permès a l’home sentir-se amo i dominador de la na-
tura, apareixerà amb força dins la literatura la figura
del flâneur, l’intrèpid viatger que ha descobert en el
moviment, en el deambular pels carrers de les ciutats
que creixen inexorablement, o de ciutat en ciutat, o de
país en país, el plaer d’una recerca que depassa el llin-
dar de la mera subsistència. És un deambular que
qüestiona sense interrogant, que obre els ulls sense
una expectativa concreta, que s’esgota en la seva ma-
teixa mirada.
Ens diu Claudio Magris al seu monumental llibre “El
Danubi”: Sens dubte, en el món administratiu i orga-
nitzat a escala planetària sembla que l’aventura i el
misteri del viatge s’han acabat; els viatgers de Baude-
laire, que havien sortit a la recerca de l’inaudit i esta-
ven disposats a naufragar en l’intent, ja troben en
l’ignot, malgrat tots els desastres imprevistos, el ma-
teix tedi que havien deixat a casa. Tanmateix, diu una
mica més endavant, per sort, queda encara l’aventura
de la classificació i el diagrama, la seducció metodolò-
gica... conscient que la prosa del món amenaça
l’odissea, l’experiència concreta i irrepetible de
l’individu... Hegel: el mètode és la construcció de
l’experiència.
Homer, el mític narrador de l’Odissea, era cec, segons
una de les nombroses teories que s’han fabricat sobre
la seva elusiva personalitat. La poesia, potser, la que
inaugura la seva gran epopeia, la Ilíada, és altra cosa
molt diferent a aquesta modesta prosa que busca
fixar, classificar, l’experiència, plastificar la reverbe-
ració del no-res que Magris troba en el rerefons del
viatge. Dit d’una altra manera, aquest escriure que
pretén omplir els espais en blanc de l’existència. La
por, va escriure Canetti, inventa noms per distreure’s.
Però potser la poesia personifica més aviat la tensió
permanent entre la vida i la categoria, entre
l’existència i l’ordre. El poeta és conscient del no-
res que s’obre sobtadament a les hores i els di-
es... i que xucla cap a una desolació i una insigni-
ficança absoluta, però lluny de protegir-se de la
por amb el precinte de l’ordre, decideix fer un
salt al buit i, almenys per un moment, no confor-
mar-se amb sentir simplement el tacte de l’aire a
la pell sinó abandonar-se a aquell aire.
Si, tornant a l’epopeia, Aquil•les o Diomedes
s’enfurismen sobre el carro de guerra, Ulisses,
Odisseu, sap que no és ningú, la seva epifania és
aquesta revelació de la impersonalitat que el dis-
simula en la prolixitat de les coses, tal com el
viatge anul•la el vianant en el tumult del camí.
Dit d’una altra manera, i deixant-me anar ja de la
mà sàvia de l’escriptor triestí, el poeta pot ser
també l’antiheroi que s’oculta en l’esdevenir in-
cessant de les coses que constitueixen el temps i
perfilen la història en la qual vivim la humanitat
sencera, lectora de gestes dels llegendaris funda-
dors d’una història que ningú no va viure. Ningú
no és conscient de viure el fet històric, sinó que
és la mirada retrospectiva allò que situa
l’esdevenir en el marc intemporal del mite o en
el de la cronologia minuciosa dels historiadors.
Tots, en canvi, vivim les nostres odissees diàries,
com va demostrar Joyce amb el seu modern Ulis-
ses, en un dia carregat d’experiències que se suc-
ceeixen dins i fora del nostre heroi, aquest Leo-
pold Bloom que viu, pateix, gaudeix, topa, defuig,
compon i recompon la realitat de manera insu-
portablement igual a com ho fem cadascun de
nosaltres. Una realitat descomposta en un nom-
bre il•limitat de realitats, en el fons infinites. Co-
m en la paradoxa de Zenó on Aquil•les mai pot
atrapar la tortuga, mai podem empresonar la
fracció més petita del dia. Sempre quedarà un
esdeveniment encara per ser copsat i reconstruït
al nostre interior. Per molt que els matemàtics
hagin demostrat que una suma d’infinits termes
pot obtenir un resultat finit, la convenció del
temps no subjecta la poesia, aquesta bellugadis-
sa, nòmada flâneuse.